diumenge, 10 de maig de 2009

Guerrers de terracota

Aquest relat està relacionat amb els GUERRERS DE TERRACOTA DE XI'AN 210 aC, per més informació podeu visitar el bloc Relats conjunts. ;)


Ris, ras, ris, ras.... ei! Aquí n’hi ha un altre! I un altre! I aquí encara més! – anava comentant exultant l’equip arqueològic que treia a la llum uns guerrers de terracota que feia segles havien estat enterrats a la regió de Xi’an a la Xina... però algú recorda qui eren? Què feien allà? Tots i cada un d’ells un rostre, una mirada, un vestit i unes armes diferents a les de l’altre, tots junts però cap igual, congelats en el temps, talment com si haguessin estat revestits de terra i posats a un forn immens per quedar per la atemporalitat rígids i encantats per sempre.




Em dic Chow, no recordo els meus cognoms, ni la meva família, gairebé he perdut tots els meus records, de fet, no sé si el meu nom real és Chow o era el d’algun company abans que se’ns castigués a romandre inerts de per vida.

Sento el crit d’un dels meus companys, ha estat esquerdat, però ells, els de carn i ossos no poden sentir-nos, ja no senten els nostres clams. Una de les dones comenta que s’ha endut un ensurt a l’esquerdar-se una de les “figures” però comenta “quina sort que estant buits per dins”... buits, tan de bo fóssim buits per dins. De fet, amb el pas del temps ho hem anat perdent gairebé tot, fins i tot l’identitat, un cop oblides qui ets, què et queda?

Maleït dia en el qual el nostre capità es va entossudir en assetjar aquell poblat, ja ho deien ja que no ens acostéssim, que els xamans el protegien perquè només hi havia dones i nens i les valuoses escultures de déus de l’antigor que ara havien quedat substituïts per nous déus que deien els nostres sacerdots que ens protegien a nosaltres i la nostra causa. Quants discursos inútils han forjat en nom dels déus. I potser si només haguéssim assetjat el poblat potser llavors no hagués passat el que va passar, potser...

En la fosca nit, acompanyats per la traïdoria de les ombres el nostre capità va donar l’ordre d’assaltar el poblat i arrasar les escultures paganes, i així vam procedir. Entrarem com feres i ens dedicarem a robar, mutilar, violar, incendiar i matar tot, tot el que es mogués davant nostre. Semblava que haguéssim perdut la nostra humanitat. Com criatures assedegades de sang entràvem a cada cabana, hi trèiem tots els individus què hi havia a l’interior i efectivament, ni un sol home hi havia allà, com a mínim cap home adult, cap dels nens passava dels vuit o nou anys.

Les dones de totes les edats que hi romanien i els nens i nenes que hi vivien van intentar defensar-se amb ungles i dents. Ens van llençar pedres, aigua bullent i algunes intentaven apedregar-nos des d’alguna de les zones més elevades del poblat, però al ser de nit, la resistència va ser ben poca. Alguns van assetjar dones grans, que podrien haver estat les seves àvies, d’altres mutilaven a talls algunes de les dones per acabar esquinçant-los el cor a tall d’espasa.

Jo vaig ser-hi, jo vaig participar-hi, jo vaig seguir les ordres i JO en vaig ser còmplice. Puc tenir perdó? Enfollit sé que la meva daga va matar criatures i dones, però quan tot va finir em vaig trobar desesperat observant l’infern del nostre entorn i com una nena mig moribunda intentava arraulir-se al costat de la seva mare morta, la nena mal vestida i plena de rascades, amb una part del cos mutilat s’arrossegava cap el que havia estat el cos d’una dona jove i forta. Se li intentava apropar com podia, però la nena també havia perdut molta sang i l’únic que va poder fer va ser allargar-li la mà per tocar part de la tela que cobria el cos mort de la seva mare. Em vaig adonar en aquell instant que una llàgrima em lliscava rostre avall... vaig recordar la meva filla que encara era viva i la vaig comparar amb el cosset d’aquella nena d’una edat similar mort i mutilat, em vaig esgarrifar, les mans em van començar a tremolar i vaig pensar què coi havia fotut. Era un monstre, érem monstres malalts que per destruir unes peces de fusta havíem tret la vida a gent totalment innocent! Estava a punt de cridar però la veu ni em sortia, em sentia incapaç d’emetre cap so, mentre sentia encara com algun dels meus companys tornava de rapinyar alguna de les cases i portava tot d’objectes que després volia revendre i com un altre d’ells comentava el gust de forçar una dona quan aquesta es rebrega sobre una taula de fusta i mentre ho comentaven reien, reien d’aquelles atrocitats!

Vaig tenir la sensació d’estar enmig d’un malson, però jo havia participat d’ell, les meves mans regalimaven sang que no era pas la meva però llavors va aparèixer ella i es va esdevenir la nostra tragèdia.

Una dona jove vestida amb pells d’animal i un bastó de fusta va emergir del no-res. Ningú l’havia vist entrar ni sortir del poblat, no sabíem quan havia aparegut, va anar caminant cap al centre del que era el poblat i dirigint-se a tots nosaltres amb els ulls plorosos i injectats de sang va proferir uns mots plens de ràbia que mai oblidaré.

- Què la injúria que heu comès a aquestes dones i criatures us persegueixi fins a la fi dels temps!


Va pegar un cop a terra amb el bastó i es va incendiar tot el seu cos. Vam pensar que estava boja, però llavors tot el foc que havíem provocat al poblat ens va encerclar i ens va començar a cremar a nosaltres també. El dolor era terrible, no el podria descriure, però al cap d’uns instants que em van semblar interminables el dolor es va acabar, però no m’adonava que en realitat, tot s’havia acabat. Ja no respirava, ja no podia parlar ni em podia moure. Era com un mort en vida. El meu cos s’havia convertit en terracota. Del meu cos ja no emergia cap alè i els nostres noms es van perdre en el temps.

Vam anar a parar a la tomba d’algú que ignoro el seu nom. Alguns pobres ànimes van aprofitar per vendre’ns com a escultures per a algun senyor de la guerra que havia mort i fer-li de seguici etern fent veure que havíem estat produïts per les seves pròpies mans, però en realitat van ser les mans d’una jove airada qui ens va convertir en el que som avui dia. Deuria ser real aquella jove? Era una dona de debò? Era una deessa? Deuria morir juntament amb tots nosaltres?

Aquesta és la nostra història i el temps ens ha convertit en uns sense-nom. L’únic que podem recordar un cop rere un altre és l’atrocitat que vam cometre. Les nostres veus, els nostres crits i històries personals les ignora tothom igual que les dones i infants d’aquell poblat. Com a mínim nosaltres preservem els nostres rostres, però d’aquell poble no vam deixar res d’empeus. Som la vergonya de la guerra. Som els actuals “Guerrers de Xi’an”.

El temps ha anat passant, però les atrocitats com la nostra s’han anat repetint i dins el meu anonimat em pregunto el perquè i si estem condemnats a no aprendre mai. De la meva història personal sols recordo la mirada de la meva filla, de fet, no sé si era la meva filla en realitat, no n’estic segur, però és una mirada que no puc oblidar, aquells ulls brillants i plens de ganes de viure, en un temps de guerra com el que vam viure em passa pel cap si algú com jo, assedegat de sang i amb una espasa en mà també va posar fi a tal vitalitat i somnis de futur. Llavors voldria plorar i exclamar, però no puc, ja no tinc llàgrimes, ja no tinc veu.

dimarts, 28 d’abril de 2009

Ailbhe

Hi havia una vegada una princesa èlfica que vivia en una casa feta tota de trèbols, i és que Ailbhe, que era així com es deia la petita princesa tenia el poder de convertir en trèbols tot allò que volgués. Dic petita, perquè la llegenda explica que Ailbhe era una noieta petita que no feia ni un pam d'alçada, per això es diu que li agradava sovintejar pels jardins i altres amagatalls que hi havia pel bosc. Tot i que la vida per algú que no feia més d'un pam d'alçada semblava que no hagués de ser fàcil, la petita princesa èlfica se les arreglava d'allò més bé, es diu entre altres anècdotes que s'ho va fer venir bé per convèncer tota una colla de castors perquè li féssin una presa per poder desviar part de l'aigua cap a una llacuna que utilitzava de bany, podriem dir que la mossa era eixerida com hi havia món i que d'enginy no li'n faltava pas per haver-se-les en un món on gairebé tothom la passava en escreix en alçada.

Si em remeto a dir que era una princesa èlfica evidentment podreu endevinar perquè ho dic, un cop, en Sam Shamrock va descriure-la i en va fer un dibuix en el seu famós llibre "Fades i altres misteris del bosc" on apareixia Ailbhe. No se sap del seu llinatge, qui eren els seus pares ni d'on va aparèixer, talment com si la natura l'hagués fet aparèixer per art de màgia. Tot i així, li deien princesa èlfica per unes ostentoses i punxagudes orelles que tenia la jove. Per això, el nostre cronista Sam, la va identificar com un ésser èlfic, el perquè la va intitular "princesa" ja és quelcom que desconec, potser com un sobrenom afectuós, o bé perquè veient l'astúcia de la jove la considerava princesa d'aquells dominis. Però jo crec que Sam s'equivocava, Ailbhe no li agradava només romandre per el bosc on havia conegut Sam, aquella jove menuda, li encantava moure's per tot el món, fins i tot tenia un do encara més impactant que el de convertir en trèbols tot allò que volgués, i era el d'endinsar-se en els somnis de qualsevol ésser. Ella hi entrava i sortia com li donava la gana, com ho sé? En Sam n'explica una anècdota sobre aquest fet, però no solament ell, la seva fama havia traspassat fronteres, i això que era un ésser minúscul, senzill i independent que no volia lligar-se a res.

A vegades penso si realment hauria de dir-li jove, de fet, l'edat d'Ailbhe era desconeguda per qualsevol, ni ella mateixa ho sabia, i no per coqueteig o per amagar l'edat com alguns malpensats podrien creure, simplement, Ailbhe va aparèixer un dia en aquest món i des de llavors el temps no sembla haver passat per ella, com si s'hagués quedat la seva imatge congelada davant un mirall. Jo estava convençuda que talment com havia aparegut en aquest món, un dia, sense dir res s'esvaïria i es fondria com la neu amb la calor del sol.

He dit que els seus poders es coneixen per altres anècdotes oi? Doncs en va haver-hi una de molt sonada que va revolucionar bastant el bosc... ja he dit que l'Ailbhe era més astuta que la fam i un cop més ho va demostrar.

Tot va començar... ufff, en fa ja tan de temps des d'aquella anècdota... ummm, si no recordo malament tot es va iniciar per un follet torracollons avariciós, d'aquells que volen fer fortuna ràpidament. Tothom s'havia que el Rei de les Tenebres Pudents buscava muller i qui li portés una que fos del seu grat el recompensaria amb molts tresors, clar, quina dona es voldria acostar a un paio que pudia tot el dia i que tenia la casa feta un abocador d'escombraries? Bé, potser hauria de concretar que aquest Rei concretament vivia tal com sona, i ho transcric literalment en un abocador d'escombraries gegantí, i imagineu-vos si era gegantí aquell abocador que de fet, era on s'anaven a llençar totes les brosses de la macropolis de Nova Llibertat, i ell se n'havia fet el rei i senyor d'aquell terreny, gens envejable d'altra banda, però al no tenir olfacte viure embolcallat de les mil-i-una deixalles més variades el satisfeia, ja veieu, hi ha gent per tot. Però clar, aquell reietó volia tenir una reietona al seu costat, però... com fer-la anar a aquell terreny sinó era a la força?

El Follet Malvat, que no recordo ben bé quin nom tenia... i per això queda en la meva història conegut com a Follet Malvat, s'havia fixat en la princesa Ailbhe. De fet, penso que al no haver fet ni una sola bona acció en sa vida, quin altre nom podia meréixer un follet com aquell? Doncs anem al gra, el Follet creia que una jove com Ailbhe podria ser del gust del Rei de les Tenebres Pudents, de fet, ella encara era més alta que ell, ja que el reietó no arribava ni als deu centímetres d'alçada, era petit, esquifit i amb el nas tort d'una baralla que havia tingut quan era jove, i entre que ara ja era vell i la baralla que havia tingut on va desviar-se-li a base de bé el nas, és natural que aquell reietó perde's totalment l'olfacte.

Així que, el Follet Malvat espiava dia sí dia també a Ailbhe i mentre anava rumiant com poder-la ensarronar per endur-se-la cap a les Terres de les Tenebres Pudentes allà on vivia aquell reietó tan ansiós d'adquirir esposa com qui compra llegums.

Curiosament, Ailbhe estava tan absorta en la seva nova creació de trèbols de set puntes que no s'adonava que el Follet Malvat l'espiava, hi ha que no hi havia manera que li acabés de sortir bé l'encanteri, sempre hi havia una punxa que es quedava pel camí, ara sis, ara vuit, però mai les set que ella volia... i allò la feia emprenyar més i més.

El Follet estava completament convençut de que aquella era la seva oportunitat, o ara o mai... i és així com va prosseguir.

dilluns, 26 de gener de 2009

10mil a Brussel.les


Us copio un escrit de la XBS,

Benvolguts catosferics,
Des de la Xarxa de Blogs Sobiranistes us volem animar a afegir-vos a la manifestació convocada per al proper 7 de març a Brussel·les.
La manifestació, anomenada "Deu mil a Brussel·les per l'autodeterminació", té per objectiu que l’autodeterminació de Catalunya figuri en l’agenda internacional i que els partits polítics nacionals, arrossegats per la nostra força, es declarin oficialment a favor de la independència i la incloguin en el seu programa. Més encara, que es comprometin a treballar per aconseguir-ho.
Aquest és un projecte transversal i no sotmès a cap sigla política. La iniciativa està oberta a la col·laboració de qualsevol persona, associació o plataforma que tingui, també, l'objectiu de la independència de Catalunya.
Pots anar pel teu compte o pots anar amb el transport organitzat des de la plataforma. El preu del transport per persona, anada i tornada, van des de 90€ amb autobús o 265€ amb avió.
L'èxit de la iniciativa depèn de tots i cadascú de nosaltres; el boca-orella i la campanya personal, a amics, familiars, coneguts, companys de feina, veïns, etc. és la manera en que podem cooperar per tal que sigui un èxit. Evidentment, també necessitem la vostra presència a Brussel·les el proper 7 de març.
Visita el web http://deumil.cat / i apunta't!
Alguns links interessants sobre el tema:

PD. Hi anireu? ;)

divendres, 23 de gener de 2009

Visca el domini informàtic! :D

Sí gent sí, problemes informàtics... i mira que tothom amb experiència en el blogger, sobretot alguns a qui us tinc confiança em comenten: "el blogger és més fàcil de fer servir que el bloc.cat", però... reconec que m'estic fent un embolic amb els gadgets! @_@ La mare que em va parir! xD

He estat intentant afegir un comptador de visites i altres cosetes que m'havien cridat l'atenció d'altres blocs... però l'editor de codi html em diu que no ho reconeix pas... ¬¬ té una conxorxa en contra meva!!! :)))

Res, que com dic sempre, els blocs ajuden a desfogar-se apart de compartir opinions, i idees de tot tipus! Un punt de trobada excel.lent en una societat on sembla que cada dia estiguem més perduts.

Si algú em vol donar un cop de mà, benvingut sia! ^^

dijous, 22 de gener de 2009

Una bona oportunitat

Estic veient que lo bó de disposar de dos blocs, és que el que t'oblides de dir en un ho comentes en l'altre! xD

Avui he aconseguit després d'un petita odissea entre diferents quioscs fer-me amb l'exemplar d'oferta de la biblioteca de Clàssics de la Bernat Metge: Les dones de Traquis i Antígona de Sòfocles per només 3€!!! Impressionant! L'edició és preciosa, en un costat la part en grec clàssic, a l'altra en català... fa babejar! ^^ A més a més, traduïda per alguns autors de luxe com en Carles Riba!

Si us agrada el món clàssic us la recomano al 100%! ;P I sense cobrar comissió per fer-ne publicitat! :D

També he descobert en un altre bloc, Els dies de Dèdal, que no es quedaran només aquí, es veu que les coses no deurien anar bé a nivell de vendes, i no m'estranya, la col.lecció Bernat Metge estava a uns preus pels núvols i molts cops difícil de localitzar, per això es veu que volen treure'ls-hi la pols i també en treuran en edició de butxaca i també els actualitzaran i els hi trauran tot el munt de notes extres, deixant-ne només les imprescindibles per comprendre el text. Vaja, tota una posada en marxa al dia d'avui. Per postres, en un altre bloc, en el mateix dia descobreixo que també han fet un pacte de col.laboració l'Institut Cambó (que és la propietària de la col.lecció) i Google per trobar disponible els exemplars de la col.lecció en edició digital! Si voleu podeu llegir la notícia aquí.

M'he quedat bocabadada, amb lo que m'agraden tots aquests autors! És com un regalàs poder-hi accedir d'aquesta manera i poder-ne gaudir a casa i tot! :)))

Tot i així... hi ha una cosa que no m'acaba de fer el pes, em faré pesada, però no ho suporto... la rugositat de les tapes... uix, és com allò de sentir les ungles esgarrapant una pissarra o una forquilla ratllant un plat... desagradable, molt desagradable, una col.lecció tant exquisida que utilitza tapes dures que ajuden a conservar millor el llibre però utilitzant aquella maleïda rugositat en les cobertes... ¬¬ sí, ho havia de dir, m'havia de desfogar! xD



---> Imatge extreta d'aquí.


dilluns, 19 de gener de 2009

Naixement


Toc, toc...
S'esquerda fent ziga-zagues...
Un pollet treu el caparró.
La closca cruix i el pollet s'interroga...
Mamà, on sóc?
"Fill meu, benvingut al món on els somnis més meravellosos són possibles alhora que conviuen amb els pitjors malsons."


El pollet es queda astorat davant la resposta, i sa mare profereix:

"Tingués en ment el nom de Gaza, el de l'Holocaust, el dels crims proferits dins del silenci còmplice d'una humanitat que alhora es capaç de generar les piràmides de Gizeh, d'embadalir-se davant La Creació de Miquel Àngel i de bastir dins dels seus cors somnis que poden capgirar el món o que senzillament poden fer somriure un infant".

Naixement, mort... fi?
Què puc dir de mi?

De bell nou un bloc he encetat,
intentant aixecar el cap un cop més,
amb un nom vell ja gastat,
premissa de l'herència del temps.

Benvinguts al Reflex de Venus.



Imatge extreta d'aquí.