diumenge, 10 de maig de 2009

Guerrers de terracota

Aquest relat està relacionat amb els GUERRERS DE TERRACOTA DE XI'AN 210 aC, per més informació podeu visitar el bloc Relats conjunts. ;)


Ris, ras, ris, ras.... ei! Aquí n’hi ha un altre! I un altre! I aquí encara més! – anava comentant exultant l’equip arqueològic que treia a la llum uns guerrers de terracota que feia segles havien estat enterrats a la regió de Xi’an a la Xina... però algú recorda qui eren? Què feien allà? Tots i cada un d’ells un rostre, una mirada, un vestit i unes armes diferents a les de l’altre, tots junts però cap igual, congelats en el temps, talment com si haguessin estat revestits de terra i posats a un forn immens per quedar per la atemporalitat rígids i encantats per sempre.




Em dic Chow, no recordo els meus cognoms, ni la meva família, gairebé he perdut tots els meus records, de fet, no sé si el meu nom real és Chow o era el d’algun company abans que se’ns castigués a romandre inerts de per vida.

Sento el crit d’un dels meus companys, ha estat esquerdat, però ells, els de carn i ossos no poden sentir-nos, ja no senten els nostres clams. Una de les dones comenta que s’ha endut un ensurt a l’esquerdar-se una de les “figures” però comenta “quina sort que estant buits per dins”... buits, tan de bo fóssim buits per dins. De fet, amb el pas del temps ho hem anat perdent gairebé tot, fins i tot l’identitat, un cop oblides qui ets, què et queda?

Maleït dia en el qual el nostre capità es va entossudir en assetjar aquell poblat, ja ho deien ja que no ens acostéssim, que els xamans el protegien perquè només hi havia dones i nens i les valuoses escultures de déus de l’antigor que ara havien quedat substituïts per nous déus que deien els nostres sacerdots que ens protegien a nosaltres i la nostra causa. Quants discursos inútils han forjat en nom dels déus. I potser si només haguéssim assetjat el poblat potser llavors no hagués passat el que va passar, potser...

En la fosca nit, acompanyats per la traïdoria de les ombres el nostre capità va donar l’ordre d’assaltar el poblat i arrasar les escultures paganes, i així vam procedir. Entrarem com feres i ens dedicarem a robar, mutilar, violar, incendiar i matar tot, tot el que es mogués davant nostre. Semblava que haguéssim perdut la nostra humanitat. Com criatures assedegades de sang entràvem a cada cabana, hi trèiem tots els individus què hi havia a l’interior i efectivament, ni un sol home hi havia allà, com a mínim cap home adult, cap dels nens passava dels vuit o nou anys.

Les dones de totes les edats que hi romanien i els nens i nenes que hi vivien van intentar defensar-se amb ungles i dents. Ens van llençar pedres, aigua bullent i algunes intentaven apedregar-nos des d’alguna de les zones més elevades del poblat, però al ser de nit, la resistència va ser ben poca. Alguns van assetjar dones grans, que podrien haver estat les seves àvies, d’altres mutilaven a talls algunes de les dones per acabar esquinçant-los el cor a tall d’espasa.

Jo vaig ser-hi, jo vaig participar-hi, jo vaig seguir les ordres i JO en vaig ser còmplice. Puc tenir perdó? Enfollit sé que la meva daga va matar criatures i dones, però quan tot va finir em vaig trobar desesperat observant l’infern del nostre entorn i com una nena mig moribunda intentava arraulir-se al costat de la seva mare morta, la nena mal vestida i plena de rascades, amb una part del cos mutilat s’arrossegava cap el que havia estat el cos d’una dona jove i forta. Se li intentava apropar com podia, però la nena també havia perdut molta sang i l’únic que va poder fer va ser allargar-li la mà per tocar part de la tela que cobria el cos mort de la seva mare. Em vaig adonar en aquell instant que una llàgrima em lliscava rostre avall... vaig recordar la meva filla que encara era viva i la vaig comparar amb el cosset d’aquella nena d’una edat similar mort i mutilat, em vaig esgarrifar, les mans em van començar a tremolar i vaig pensar què coi havia fotut. Era un monstre, érem monstres malalts que per destruir unes peces de fusta havíem tret la vida a gent totalment innocent! Estava a punt de cridar però la veu ni em sortia, em sentia incapaç d’emetre cap so, mentre sentia encara com algun dels meus companys tornava de rapinyar alguna de les cases i portava tot d’objectes que després volia revendre i com un altre d’ells comentava el gust de forçar una dona quan aquesta es rebrega sobre una taula de fusta i mentre ho comentaven reien, reien d’aquelles atrocitats!

Vaig tenir la sensació d’estar enmig d’un malson, però jo havia participat d’ell, les meves mans regalimaven sang que no era pas la meva però llavors va aparèixer ella i es va esdevenir la nostra tragèdia.

Una dona jove vestida amb pells d’animal i un bastó de fusta va emergir del no-res. Ningú l’havia vist entrar ni sortir del poblat, no sabíem quan havia aparegut, va anar caminant cap al centre del que era el poblat i dirigint-se a tots nosaltres amb els ulls plorosos i injectats de sang va proferir uns mots plens de ràbia que mai oblidaré.

- Què la injúria que heu comès a aquestes dones i criatures us persegueixi fins a la fi dels temps!


Va pegar un cop a terra amb el bastó i es va incendiar tot el seu cos. Vam pensar que estava boja, però llavors tot el foc que havíem provocat al poblat ens va encerclar i ens va començar a cremar a nosaltres també. El dolor era terrible, no el podria descriure, però al cap d’uns instants que em van semblar interminables el dolor es va acabar, però no m’adonava que en realitat, tot s’havia acabat. Ja no respirava, ja no podia parlar ni em podia moure. Era com un mort en vida. El meu cos s’havia convertit en terracota. Del meu cos ja no emergia cap alè i els nostres noms es van perdre en el temps.

Vam anar a parar a la tomba d’algú que ignoro el seu nom. Alguns pobres ànimes van aprofitar per vendre’ns com a escultures per a algun senyor de la guerra que havia mort i fer-li de seguici etern fent veure que havíem estat produïts per les seves pròpies mans, però en realitat van ser les mans d’una jove airada qui ens va convertir en el que som avui dia. Deuria ser real aquella jove? Era una dona de debò? Era una deessa? Deuria morir juntament amb tots nosaltres?

Aquesta és la nostra història i el temps ens ha convertit en uns sense-nom. L’únic que podem recordar un cop rere un altre és l’atrocitat que vam cometre. Les nostres veus, els nostres crits i històries personals les ignora tothom igual que les dones i infants d’aquell poblat. Com a mínim nosaltres preservem els nostres rostres, però d’aquell poble no vam deixar res d’empeus. Som la vergonya de la guerra. Som els actuals “Guerrers de Xi’an”.

El temps ha anat passant, però les atrocitats com la nostra s’han anat repetint i dins el meu anonimat em pregunto el perquè i si estem condemnats a no aprendre mai. De la meva història personal sols recordo la mirada de la meva filla, de fet, no sé si era la meva filla en realitat, no n’estic segur, però és una mirada que no puc oblidar, aquells ulls brillants i plens de ganes de viure, en un temps de guerra com el que vam viure em passa pel cap si algú com jo, assedegat de sang i amb una espasa en mà també va posar fi a tal vitalitat i somnis de futur. Llavors voldria plorar i exclamar, però no puc, ja no tinc llàgrimes, ja no tinc veu.