Però avui no sento aquell benestar, aquella tranquil.litat, la serenor de que res de dolent ha de passar.
Avui, la seva mà semblava tan fràgil, com si fos molt llunyana, com si per molt que l'estrenyés entre les meves mans, ella fos lluny, molt lluny de mi.
Però no sé si era la seva mà, o era jo. Volia aferrar-me a algun sentiment que em fes sentir viva, però sento que m'esvaeixo, que sóc un fum més entre els núvols que s'atrapen entre ells enmig de la nit. Tinc la sensació que deixo de ser, com si el meu batec deixés de marcar el seu compàs rítmicament, com si de cop, en un no-res, hagués de desaparèixer. Fet i fet, tal com vaig aparèixer al món, en un instant d'unió d'unes cèl.lules, també puc esvair-me, tan fugisserament com vaig aparèixer, desaparèixer.
Ens preguntem que som, però que no som? Tantes voltes he desitjat fondre'm, deixar de ser, i quan llavors sento que tot es fondrà, el cor se m'encongeix cridant i lamentant-se que no vol deixar de ser, que vol continuar sentint-se viu, però que és tot plegat? Em sento confosa, com si m'hagués d'adormir i no tornar a despertar. Tal volta tot plegat sigui fruït d'allò que diuen 'angoixa existencial' mentre encara sento un batec latent que diu "encara no, una mica més si us plau, vull viure".
Entrades
El nàufrag que després de molts anys en l'illa va aconseguir sortir-ne gràcies al que li dugué un dia el mar, deia: estàs derrotat i no pots més ni vols continuar. Però cal seguir respirant, i anar a dormir, perquè demà torna a sortir el sol i mai saps què et durà la marea.
ResponEliminaPD. A mi m'encanta quan sento sentiments d'aquesta calada, em facin plorar, riure, o el que sigui. La intensitat va cada dia més cara! hehehe
És molt maco el que has escrit però molt trist. Quan et sents així el millor que pots fer és expressar-ho escrivint perquè sovint tot el que facis no serveix, només això. T'envio molts ànims i espero parlar amb tu aviat si et fa sentir millor!
ResponEliminaEl pròxim cop que escriguis aquí serà tot més alegre ja veuras!
Coi, que profund XD
ResponEliminaTu tens més activitat que jo en tema bloc, el meu està molt abandonat.
La pròpia consciència, posar-la en context i veure què som preguntant-nos on anirem a parar... és estremidor, però encara ho és més que la majoria de gent no en sigui conscient i distregui aquest interrogant constantment, alienada del que som. L'escrit és molt bonic i transmet a la perfecció aquesta sensació, que trobo necessària de tant en tant tot i la melangia excessiva que pot comportar (crec que és una cura d'humilitat necessària que ens pot fer reflexionar i anar a millor).
ResponEliminaÀnims, i a seguir bategant, que com a mínim hem vingut al món per veure'l, viure'l i conèixer-lo una miqueta abans de tornar al no-res. ;)