dimecres, 5 de setembre de 2012

Nits de debilitat


Hi ha moments en que un decau, és inevitable. És una quimera voler mantenir la fortalesa cada un dels instants de la nostra vida, la necessitem, és el nostre escut i la nostra arma, però en els moments de feblesa, de debilitat, de recolliment amb un mateix, no són moments per plantar cara al món, sinó per plantar-se cara a un mateix.

Hi ha moments en què em sento dèbil, exhausta, i em pregunto, i qui no? Però hi ha quelcom dins meu que sempre crida a tort i a dret que no vol ser dèbil, que no vol ser així, sinó aixecar-se, barallar-se amb el món i amb el que sigui, però ben mirat, barallar-se... per a què??? diu una altra veu dins meu. Discussions internes que no semblen portar enlloc. L'etern dubte sobre un mateix, el cuc existencial que devora l'ànima i alhora la fa bategar fent-la adonar que existeix, d'una manera o altra, som, el què? Potser mai ho sabrem, però som, un batec, un sospir... un murmuri que té lloc dins del vast univers orquestrat per milers d'estrelles que es debaten entre elles un espai, un temps que intentem percebre, del qual volem ser conscients per clamar altre cop, ara, aquí, respiro, existeixo, sóc.

I una reflexió encara ulterior em retreu: però per quin set sous publiques la teva debilitat? Els punts febles s'han d'amagar, no has de mostrar allò que et fa vulnerable. Però, vulnerable a què? A mostrar qui sóc, com sóc? Això no és una vulnerabilitat, això és sinceritat amb un mateix i amb els altres. I és  tot just el començament del llarg camí per a poder-se acceptar a un mateix.

Quan has d'iniciar un nou cicle t'assalten els dubtes, volen fer caure la fortalesa de la teva decisió, i si ve no cau, sí que aconsegueixen fer-la trontollar. He pres una bona decisió? Me'n sortiré? 

Construir-se un futur enllaçant moments del present, trenant-los amb paciència i dedicació, amb dubtes i pors, amb alegries i bogeries... deixant lliscar el meu pensament dins de mil melodies. Què en queda de tot plegat? Del que he estat, del que sóc. 

Em vaig alçar rebel contra la nena que plorava en un racó espantada del món, però en aquests instants, quan tot trontolla me n'adono que la nena encara rau allà. M'hi acosto, li dono la mà i li exigeixo que s'alci, obeeix, em mira curiosa i em pregunta: 'I ara què?'. Sols puc respondre-li que s'eixugui les llàgrimes que el camí és llarg.


1 comentari: