Nits accelerades

Passa el temps, i com més gran em faig més accentuada tinc la sensació que el meu temps vital s'accelera, que la vida sembli escolar-se entre els meus dits cada cop més ràpidament, més precipitadament.

El temps, què és el temps? El concebem com a quelcom que es dóna en el transcurs d'un espai, d'un moviment, i és que el temps necessita moviment, si tot quedés congelat, glaçat, si tot plegat de cop i volta restés immòbil continuaria existint el temps? Si Cronos devorés de bell nou les generacions futures i tot quedes estancat en un pla immòbil, sense moviment, sense res... un buit etern. Hi hauria temps?

Vivim configurats en el temps però la seva percepció canvia contínuament, depenent dels nostres estats d'ànim les hores poden semblar infinites, i quan ens ho passem bé, una nit pot passar volant, o com dirien els nostres benvolguts romans: tempus fugit. A vegades em pregunto, si hi ha alguna reflexió sobre l'essència humana de les que ens fem ara que no se les plantegessin ja ells en el seu moment. Si mireu els clàssics, ja ho van dir tot, totes les angoixes existencials, totes les pors, dubtes, els valors de la vida, tot està allà escrit i ha perdurat de forma miraculosa en moltes ocasions a través dels segles, i el que ells van escriure un dia remot és el que sentim avui.

Quan penso amb els meus estimats clàssics, també estimats per molts altres, però si us plau, és el meu text, deixeu-me expressar el meu amor per ells, és meu, és el meu sentiment i vull fer-los meus, ara, aquí, aquesta nit, els porto al cor, els porto llegint des de fa tants anys que d'una manera o altra els sento meus, però no és només la complicitat d'una lectura agraïda, és la complicitat d'aquell que comparteix un pensar, un sentir amb tu, és una complicitat d'una amistat que s'allarga més enllà de dos mil anys en alguns casos. A través de la paraula escrita que ens van llegar pots llegir aquells textos amb la mateixa complicitat que podries llegir la carta d'un amic amb qui comparteixes interessos, la carta d'algú que et construeix, que t'identifiques en part i en d'altra t'hi debats fent créixer el teu esperit, marcant el teu temps i alhora anul·lant aquest pas com si passat i present poguessin fondre's en un instant, són escrits que tenen la grandesa de saber anul·lar les barreres temporals per convertir-se en quelcom essencial i atemporal, aquesta és la magnitud dels clàssics.

Som temps, som la sorra d'un rellotge que s'escola ràpidament i quan aquesta s'hagi acabat, tot haurà finit, i tots aquests grans de sorra són el que haurem viscut, el que haurem estat, el que som.

Mirades: E

Voldria continuar parlant d'aquestes mirades que tan estimo, de manera que, tot i que em salti algunes lletres (alfabèticament parlant), ara és el torn en què voldria parlar de n'E.

Qui és n'E? És una mirada encisadora que va anar creixent a poc a poc, irradiant la seva llum cada cop amb més força, fent-se visible i orgullosa de ser qui és com una rosa que es va obrint i captivant a aquells qui la contemplen. Té una curiosa peculiaritat: a l'hivern els seus ulls ofereixen la lluïssor, la intensitat i la força del cel blau d'estiu, per contra, en plena època estiuenca, en sa mirada s'hi reflexa la tonalitat del gris pàl·lid que ofereix el mar a l'hivern traspuant serenor a qui s'hi emmiralla.

Va aparèixer a la meva vida quan el fred ja tot ho embolcalla, atansant-se tímidament, plena d'incertesa. Recordo com ta mirada semblava pampalluguejar, sense saber com acabar de mostrar-se perquè els dubtes que t'envoltaven no et deixaven ser conscient fins a quin punt la teva força podia superar barreres, i oh déus! Fins a quin punt ho has aconseguit! No va ser però llavors quan ho vas descobrir, ha estat un viatge dur, complex, ple de maldecaps, i tu ho saps millor que ningú, jo sóc una simple narradora que només pot fer que admirar la força amb que has superat cada obstacle que t'has trobat al camí.

En una ocasió vaig témer que la teva llum s'esvairia per sempre mostrant-se feble al costat d'un ésser que va actuar amb tu com si es tractés d'un forat negre, xuclant tota l'energia que emeties, apartant-te dels altres, consumint-te, empal·lidint la teva lluentor... però tu, sense que cap dels allà presents sabés com acostar-se a tu i foragitar qui et consumia, tu, amb la teva força i la teva energia vas dir prou, vas tallar aquelles cadenes i vas començar a lluir de bell nou amb una força renovada. No va ser l'únic obstacle, n'has patit d'altres, però des d'aquella ocasió en què vas saber dir prou i alçar-te preparada per a noves batalles, has anat fent-te cada cop més forta, brillant amb més intensitat, i així ta mirada t'ha correspost. Ja no trontolla, ara és enèrgica i vital. Crec que en gran part no ets conscient fins a quin punt la teva mirada ha crescut en intensitat, fins a quin punt t'has fet forta i fins a quin punt encara pots créixer més, però potser, és aquesta inconsciència de la teva pròpia fortalesa, la que fa que et mostris com una persona encara més entranyable.

Mirades: A

Com una degustació de diversos vins, vull encetar un petit tast de les mirades que configuren els protagonistes del meu entorn, i aquesta primera ronda voldria iniciar-la amb una de les que més m'ha captivat, vull començar parlant de la mirada de n'A.

Hi ha aspectes d'una persona que costen molt de transmetre, i en les mirades és on hi trobes més incògnites, no perquè aquestes no es vulguin mostrar, sinó per la complexitat i magnitud intrínseques que desprenen tants matisos com aspectes configuren una persona. M'agradaria fer-vos arribar encara que sigui lleugerament part del que emana aquesta mirada que tant estimo.

Aquesta és intensa, punyent, apassionada, vital, furiosa... té diverses facetes com diferents parts que configuren un prisma, i és així com se'm revela la seva mirada. Una mirada que m'encén i em fascina, una mirada que convida a indagar i a qüestionar.

D'entrada es mostra amb timidesa, ocultant part de la seva força, amb aquella incertesa de no voler-se mostrar amb tota la seva magnitud davant de qui no li importa, sinó esperant el moment oportú, la confiança necessària per mostrar-se amb tota la seva grandesa irradiant vitalitat per tots costats.

Quan et parla no et pots quedar indiferent, hi ha cert magnetisme que t'atrapa, en vols més, desitges que aquell raig de vida no cessi, de fet, ni tant sols penses, sols desitges que continuï mirant-te perquè així alhora, com si fos un bell reflex, tu et sents viu, agombolat per una energia que et desperta i et sacseja per a continuar vivint, i això no té preu amics meus, és per sensacions d'aquest estil, que he après a estimar tant qui em mira d'aquesta manera.

Nits fràgils

És curiós que sempre és a les nits on trobo aquella tranquil.litat, aquell benestar que em manca durant el dia. A la nit no hi ha sorolls, i si n'hi ha queden mitigats per la son que embriaga a una gran part de la gent que m'envolta.

Però avui no sento aquell benestar, aquella tranquil.litat, la serenor de que res de dolent ha de passar. 

Avui, la seva mà semblava tan fràgil, com si fos molt llunyana, com si per molt que l'estrenyés entre les meves mans, ella fos lluny, molt lluny de mi. 

Però no sé si era la seva mà, o era jo. Volia aferrar-me a algun sentiment que em fes sentir viva, però sento que m'esvaeixo, que sóc un fum més entre els núvols que s'atrapen entre ells enmig de la nit. Tinc la sensació que deixo de ser, com si el meu batec deixés de marcar el seu compàs rítmicament, com si de cop, en un no-res, hagués de desaparèixer. Fet i fet, tal com vaig aparèixer al món, en un instant d'unió d'unes cèl.lules, també puc esvair-me, tan fugisserament com vaig aparèixer, desaparèixer.

Ens preguntem que som, però que no som? Tantes voltes he desitjat fondre'm, deixar de ser, i quan llavors sento que tot es fondrà, el cor se m'encongeix cridant i lamentant-se que no vol deixar de ser, que vol continuar sentint-se viu, però que és tot plegat? Em sento confosa, com si m'hagués d'adormir i no tornar a despertar. Tal volta tot plegat sigui fruït d'allò que diuen 'angoixa existencial' mentre encara sento un batec latent que diu "encara no, una mica més si us plau, vull viure".

Plàcida nit

Tinc ganes d'escriure, de parlar-vos d'una bonica història, d'una història on les estrelles somriuen i la fosca nit cobreix el cor d'aquells que estant cansats perquè puguin somniar quelcom meravellós.

Però, les estrelles no somriuen, són, simplement són, i a la nit tampoc li importa si tenim somnis preciosos o no, simplement és.

Nietzsche deia que era envejable com els animals gaudien de la vida sense preocupar-se pel passar del temps, ja que ells no tenien consciència d'aquest etern passar. Jo no ho sé, si en són conscients o no, però potser, com les estrelles ells també simplement són? I nosaltres, els anomenats humans, aquests que ens atabalem, barallem, estimem i odiem, també simplement som? Podem dir, que hem estat, som i serem? Que estem sent? Sembla tot plegat un estrany exercici gramatical sobre la conjugació del verb ser...

Fa temps, vaig llegir que potser nosaltres som la consciència de la terra. Som els ulls que poden admirar el nostre planeta i fascinar-nos en les nits estelades, però també som les mans que poden destruir i preservar. Potser, si som la consciència de la terra, som com en els dibuixos animats, on del mateix individu hi ha una part vestida d'àngel i l'altre de dimoni, potser, som els seus àngels i els seus dimonis, i depen de les nostres accions el que fem en aquest petit espai de l'univers.

Ja venen! Ja són aquí!

Sí, demà, ja comença l'últim periple d'aquest curs que se m'ha fet lleugerament llarg ja que he arrossegat algunes assignatures que no m'apassionaven en excés, i tot i que l'omnipresent pla de Bolonya ens submergeix de ple en les avaluacions continuades, com a hereus de l'antic pla de llicenciatures, encara tenim dret a fer avaluació única, i com de costum, juny, el bonic mes de juny està ple de dalt a baix de proves i entregues de treballs. Afortunadament puc dir que acabo abans de Sant Joan i podré prendre la coca tranquil.la, o això espero! :p

Al parlar d'aquest bonic periple d'examens no sabia si posar aquella gran frase del "ja venen" quan en el Senyor dels Anells la colla es troba atrapada en les mines de Moria envoltats per milers i milers d'orcs o evocar poèticament l'increïble trajecte d'un viatge a Ítaca amb tots els perills que comporta. Finalment però, com es pot copsar pel títol i la imatge del gran Gandalf, per mi, el millor dels personatges de la trilogia de Tolkien, i si se'm permet l'incís cinematogràfic, interpretat magníficament per sir Ian McKellen, he acabat optant per veure en els examens que m'esperen un munt d'orcs als quals haver de retre combat i als quals espero guanyar la batalla.

Així que demà, amb una alegria que desborda m'espera un bonic duo d'examens: un sobre Giordano Bruno i l'altra sobre Filosofia del Llenguatge. Segur que seran combats apassionants, qui guanyarà? Queda per veure.

Planetes imaginaris: Neith

Fa temps ençà, en el meu anterior bloc, el qual porta el mateix nom que aquest però sense el 2.0, vaig parlar del perquè del meu nom, d'un nom que acostumo a fer servir a la xarxa: Neith. No vinc a repetir el meu escrit, però m'ha fet recordar una altra de les meves passions: l'astronomia.

No sé ben bé el perquè, de fet, em pregunto si ha d'haver-hi un perquè en els gustos de cadascú, si aquests com les nostres característiques físiques també venen determinats en els gens, però des de petita recordo dues passions: l'astronomia i la mitologia. Aparentment semblen dos mons oposats, però com tot en el món res és el que sembla, i el punt d'unió entre aquests dos mons tan fascinadors va ser l'ús dels noms. Si us mireu els noms dels planetes, els seus satèl.lits, les constel.lacions i tots els objectes del món celeste, tots tenen el seu nom mitològic. Ara bé, si vull precisar també he de dir que a dia d'avui s'han descobert tants i tants cossos celestes que molts ja porten noms alfanumèrics. Em pregunto quan es va iniciar la tradició per posar noms mitològics als objectes celestes.

Parlant de noms, navegant per la xarxa em vaig trobar amb una curiosa classificació: els planetes imaginaris. I dins d'aquest grup vaig trobar Neith. Però, què són i què és Neith?

Els anomenats planetes imaginaris, són una colla de suposats planetes que s'haurien trobat al voltant de planetes com Venus o Mercuri, d'altra banda, aquí és on sorgeix la pregunta, si s'han trobat per què anomenar-los imaginaris? Doncs perquè fins al dia d'avui mai han pogut ser irrefutables. No és tampoc que l'astrònom de torn s'hagués pres una copa de més i veies coses on no tocaven, sinó que el que van veure uns altres no ho han pogut veure, i que millor per explicar tot aquest guirigall teòric que amb un exemple! I aquí és on apareix la nostra Neith.

Neith, és el nom amb el qual es va batejar el suposat primer satèl.lit de Venus, planeta que fins a dia d'avui no consta que en tingui cap. Va ser al 1672, quan un dels més famosos astrònoms de la història, el senyor Cassini va fer la seva primera anotació d'unes observacions d'un cos celest al costat del planeta Venus, però no segur de la seva troballa ho va deixar en unes simples anotacions, anys més tard però, el 1686 va tornar a veure el mateix cos celest, i aquest cop deuria estar-ne força més convençut de la seva troballa perquè va decidir fer-ho públic. Com a trets distintius es pot dir que el suposat satèl.lit feia un quart de diàmetre del planeta al qual orbitava i es mostrava en les mateixes fases que aquest.

Malauradament per Cassini, cap astrònom contemporani va poder corroborar la seva troballa, però de bell nou, anys més tard, aquest cop situant-nos a l'any 1640, James Short va poder visualitzar el mateix objecte celeste al costat del planeta Venus, el qual es mostrava amb les mateixes característiques que havia descrit en el seu moment Cassini. Imaginació o no?

Aquest cop, pocs temps més tard, Andreas Mayer en realitzà la mateixa observació i només dos anys més tard Joseph-Louis Lagrange també en va ser-ne partícip, el qual va afegir a les anotacions prèvies de Cassini que l'òrbita del satèl.lit era perpendicular al pla orbital de Venus i per aquest motiu molts astrònoms no l'havien pogut veure, ja que aquests estaven acostumats a cercar els satèl.lits en el pla orbital planetari com era en el cas de Júpiter o Saturn.

De manera que la qüestió continuava essent la mateixa: hi havia o no hi havia satèl.lit? Van estar temps discutint sobre el tema. El món astronòmic estava dividit entre els que havien vist el satèl.lit i els que no l'havien vist i per tant en qüestionaven la seva existència. El mateix William Herschel, altre reputat astrònom va cercar Neith en va, fet que va portar a l'Acadèmia Reial Belga de Ciències a deixar anar el seu veredicte on constava que Neith només era una falsa observació, molt probablement confosa amb altres petits cossos celestes. Ja se sap, van al.ludir a falta de precisió en les observacions d'aquells que havien visualitzat Neith. Ara bé, i el tema de les fases? Sobre aquest tema s'ha apel.lat a possibles aberracions òptiques originades a causa de la utilització de telescopis més aviat fraudulents entre d'altres excuses.

Tot i que una de les teories més interessants va ser aportada pel director de l'Observatori de Viena el 1766, el qual va especular amb la possibilitat que Neith fos simplement una il.lusió òptica, la qual tindria lloc per un reflex causat pel propi planeta Venus fet que també explicaria que Neith tingués exactament les mateixes fases que Venus. I d'aquí, d'aquest suposat reflex, el títol del meu bloc: Reflex de Venus.