He estat un any sense escriure ni un mot. Però ja n'hi ha prou. Ja n'hi ha prou perquè necessito escriure per sentir-me lliure, és així, escrivint, com sóc feliç.
A voltes hi ha fets que et lliguen, que et fan sentir impotent fins i tot per ser lliure d'expressar-te en allò que més estimes, que en el meu cas són els mots escrits, ja que hi ha coses que d'una manera o altra et cohibeixen, però ben mirat, arriba un moment en que cal de bell nou trencar el silenci.
D'un any ençà vaig haver de dir adéu a algú que vaig arribar a estimar com mai abans ho havia fet.
I sols fa mig any del meu últim comiat, altra cop forçós, vaig haver de dir adéu a una gran companya, un petit ésser pelut i encantador que havia estat amb mi des de la meva infància.
Es duu acomiadar-se, i més quan no ho desitges, quan no vols que acabi, però el temps t'ensenya moltes coses, sempre i quan tinguis ganes d'aprendre-les, i és que només el pas del temps t'ajuda a entendre que hi ha coses que s'han d'acceptar.
Entrades
