Nits de debilitat

Hi ha moments en que un decau, és inevitable. És una quimera voler mantenir la fortalesa cada un dels instants de la nostra vida, la necessitem, és el nostre escut i la nostra arma, però en els moments de feblesa, de debilitat, de recolliment amb un mateix, no són moments per plantar cara al món, sinó per plantar-se cara a un mateix.

Hi ha moments en què em sento dèbil, exhausta, i em pregunto, i qui no? Però hi ha quelcom dins meu que sempre crida a tort i a dret que no vol ser dèbil, que no vol ser així, sinó aixecar-se, barallar-se amb el món i amb el que sigui, però ben mirat, barallar-se... per a què??? diu una altra veu dins meu. Discussions internes que no semblen portar enlloc. L'etern dubte sobre un mateix, el cuc existencial que devora l'ànima i alhora la fa bategar fent-la adonar que existeix, d'una manera o altra, som, el què? Potser mai ho sabrem, però som, un batec, un sospir... un murmuri que té lloc dins del vast univers orquestrat per milers d'estrelles que es debaten entre elles un espai, un temps que intentem percebre, del qual volem ser conscients per clamar altre cop, ara, aquí, respiro, existeixo, sóc.

I una reflexió encara ulterior em retreu: però per quin set sous publiques la teva debilitat? Els punts febles s'han d'amagar, no has de mostrar allò que et fa vulnerable. Però, vulnerable a què? A mostrar qui sóc, com sóc? Això no és una vulnerabilitat, això és sinceritat amb un mateix i amb els altres. I és  tot just el començament del llarg camí per a poder-se acceptar a un mateix.

Quan has d'iniciar un nou cicle t'assalten els dubtes, volen fer caure la fortalesa de la teva decisió, i si ve no cau, sí que aconsegueixen fer-la trontollar. He pres una bona decisió? Me'n sortiré? 

Construir-se un futur enllaçant moments del present, trenant-los amb paciència i dedicació, amb dubtes i pors, amb alegries i bogeries... deixant lliscar el meu pensament dins de mil melodies. Què en queda de tot plegat? Del que he estat, del que sóc. 

Em vaig alçar rebel contra la nena que plorava en un racó espantada del món, però en aquests instants, quan tot trontolla me n'adono que la nena encara rau allà. M'hi acosto, li dono la mà i li exigeixo que s'alci, obeeix, em mira curiosa i em pregunta: 'I ara què?'. Sols puc respondre-li que s'eixugui les llàgrimes que el camí és llarg.

Nits accelerades

Passa el temps, i com més gran em faig més accentuada tinc la sensació que el meu temps vital s'accelera, que la vida sembli escolar-se entre els meus dits cada cop més ràpidament, més precipitadament.

El temps, què és el temps? El concebem com a quelcom que es dóna en el transcurs d'un espai, d'un moviment, i és que el temps necessita moviment, si tot quedés congelat, glaçat, si tot plegat de cop i volta restés immòbil continuaria existint el temps? Si Cronos devorés de bell nou les generacions futures i tot quedes estancat en un pla immòbil, sense moviment, sense res... un buit etern. Hi hauria temps?

Vivim configurats en el temps però la seva percepció canvia contínuament, depenent dels nostres estats d'ànim les hores poden semblar infinites, i quan ens ho passem bé, una nit pot passar volant, o com dirien els nostres benvolguts romans: tempus fugit. A vegades em pregunto, si hi ha alguna reflexió sobre l'essència humana de les que ens fem ara que no se les plantegessin ja ells en el seu moment. Si mireu els clàssics, ja ho van dir tot, totes les angoixes existencials, totes les pors, dubtes, els valors de la vida, tot està allà escrit i ha perdurat de forma miraculosa en moltes ocasions a través dels segles, i el que ells van escriure un dia remot és el que sentim avui.

Quan penso amb els meus estimats clàssics, també estimats per molts altres, però si us plau, és el meu text, deixeu-me expressar el meu amor per ells, és meu, és el meu sentiment i vull fer-los meus, ara, aquí, aquesta nit, els porto al cor, els porto llegint des de fa tants anys que d'una manera o altra els sento meus, però no és només la complicitat d'una lectura agraïda, és la complicitat d'aquell que comparteix un pensar, un sentir amb tu, és una complicitat d'una amistat que s'allarga més enllà de dos mil anys en alguns casos. A través de la paraula escrita que ens van llegar pots llegir aquells textos amb la mateixa complicitat que podries llegir la carta d'un amic amb qui comparteixes interessos, la carta d'algú que et construeix, que t'identifiques en part i en d'altra t'hi debats fent créixer el teu esperit, marcant el teu temps i alhora anul·lant aquest pas com si passat i present poguessin fondre's en un instant, són escrits que tenen la grandesa de saber anul·lar les barreres temporals per convertir-se en quelcom essencial i atemporal, aquesta és la magnitud dels clàssics.

Som temps, som la sorra d'un rellotge que s'escola ràpidament i quan aquesta s'hagi acabat, tot haurà finit, i tots aquests grans de sorra són el que haurem viscut, el que haurem estat, el que som.

Nits fràgils

És curiós que sempre és a les nits on trobo aquella tranquil.litat, aquell benestar que em manca durant el dia. A la nit no hi ha sorolls, i si n'hi ha queden mitigats per la son que embriaga a una gran part de la gent que m'envolta.

Però avui no sento aquell benestar, aquella tranquil.litat, la serenor de que res de dolent ha de passar. 

Avui, la seva mà semblava tan fràgil, com si fos molt llunyana, com si per molt que l'estrenyés entre les meves mans, ella fos lluny, molt lluny de mi. 

Però no sé si era la seva mà, o era jo. Volia aferrar-me a algun sentiment que em fes sentir viva, però sento que m'esvaeixo, que sóc un fum més entre els núvols que s'atrapen entre ells enmig de la nit. Tinc la sensació que deixo de ser, com si el meu batec deixés de marcar el seu compàs rítmicament, com si de cop, en un no-res, hagués de desaparèixer. Fet i fet, tal com vaig aparèixer al món, en un instant d'unió d'unes cèl.lules, també puc esvair-me, tan fugisserament com vaig aparèixer, desaparèixer.

Ens preguntem que som, però que no som? Tantes voltes he desitjat fondre'm, deixar de ser, i quan llavors sento que tot es fondrà, el cor se m'encongeix cridant i lamentant-se que no vol deixar de ser, que vol continuar sentint-se viu, però que és tot plegat? Em sento confosa, com si m'hagués d'adormir i no tornar a despertar. Tal volta tot plegat sigui fruït d'allò que diuen 'angoixa existencial' mentre encara sento un batec latent que diu "encara no, una mica més si us plau, vull viure".

Plàcida nit

Tinc ganes d'escriure, de parlar-vos d'una bonica història, d'una història on les estrelles somriuen i la fosca nit cobreix el cor d'aquells que estant cansats perquè puguin somniar quelcom meravellós.

Però, les estrelles no somriuen, són, simplement són, i a la nit tampoc li importa si tenim somnis preciosos o no, simplement és.

Nietzsche deia que era envejable com els animals gaudien de la vida sense preocupar-se pel passar del temps, ja que ells no tenien consciència d'aquest etern passar. Jo no ho sé, si en són conscients o no, però potser, com les estrelles ells també simplement són? I nosaltres, els anomenats humans, aquests que ens atabalem, barallem, estimem i odiem, també simplement som? Podem dir, que hem estat, som i serem? Que estem sent? Sembla tot plegat un estrany exercici gramatical sobre la conjugació del verb ser...

Fa temps, vaig llegir que potser nosaltres som la consciència de la terra. Som els ulls que poden admirar el nostre planeta i fascinar-nos en les nits estelades, però també som les mans que poden destruir i preservar. Potser, si som la consciència de la terra, som com en els dibuixos animats, on del mateix individu hi ha una part vestida d'àngel i l'altre de dimoni, potser, som els seus àngels i els seus dimonis, i depen de les nostres accions el que fem en aquest petit espai de l'univers.