Pensava que tenia tota l'eternitat per viure, era jove i es sentia invencible, amb tot el futur per endavant.
Plovia, però no li feia nosa.
El semàfor va canviar de color. Ja podia passar.
Al creuar el carrer li venia al cap la nova noia de la feina, aquella noia de posat tímid que li havia deixat el paraigües, el mateix que ara intentava obrir.
En el seu cap no hi havia lloc pel soroll eixordador del vehicle que s'acostava, el conductor del qual no pensava en altra cosa que a arribar a casa d'una vegada, estava cremat i emprenyat de la hipocresia de cada dia en una feina que no l'omplia, sinó que el feia sentir cada cop més diminut, més invisible a tot i tothom.
En el cap del noi, només hi havia lloc per les últimes paraules intercanviades amb la propietària del paraigües que sostenia en mà.
Recordes aquell paraigües verd?
Sí, el paraigües del teu color preferit.
Té, no et mullis. Avui plou fort.
No es van veure.
S'alça de sobte, enmig de la multitud, amunt, cap al cel, sembla voler tocar l'infinit mentre tot d'una la direcció del vent canvia i comença a davallar tot dansant cap al terra asfaltat.
Ell, jau a terra. Mirada buida.
No gaire lluny del seu cos encara calent hi rau un paraigües esberlat de color verd.
Entrades
