dilluns, 17 de maig del 2010

Planetes imaginaris: Neith



Fa temps ençà, en el meu anterior bloc, el qual porta el mateix nom que aquest però sense el 2.0, vaig parlar del perquè del meu nom, d'un nom que acostumo a fer servir a la xarxa: Neith. No vinc a repetir el meu escrit, però m'ha fet recordar una altra de les meves passions: l'astronomia.

No sé ben bé el perquè, de fet, em pregunto si ha d'haver-hi un perquè en els gustos de cadascú, si aquests com les nostres característiques físiques també venen determinats en els gens, però des de petita recordo dues passions: l'astronomia i la mitologia. Aparentment semblen dos mons oposats, però com tot en el món res és el que sembla, i el punt d'unió entre aquests dos mons tan fascinadors va ser l'ús dels noms. Si us mireu els noms dels planetes, els seus satèl.lits, les constel.lacions i tots els objectes del món celeste, tots tenen el seu nom mitològic. Ara bé, si vull precisar també he de dir que a dia d'avui s'han descobert tants i tants cossos celestes que molts ja porten noms alfanumèrics. Em pregunto quan es va iniciar la tradició per posar noms mitològics als objectes celestes.

Parlant de noms, navegant per la xarxa em vaig trobar amb una curiosa classificació: els planetes imaginaris. I dins d'aquest grup vaig trobar Neith. Però, què són i què és Neith?

Els anomenats planetes imaginaris, són una colla de suposats planetes que s'haurien trobat al voltant de planetes com Venus o Mercuri, d'altra banda, aquí és on sorgeix la pregunta, si s'han trobat per què anomenar-los imaginaris? Doncs perquè fins al dia d'avui mai han pogut ser irrefutables. No és tampoc que l'astrònom de torn s'hagués pres una copa de més i veies coses on no tocaven, sinó que el que van veure uns altres no ho han pogut veure, i que millor per explicar tot aquest guirigall teòric que amb un exemple! I aquí és on apareix la nostra Neith.

Neith, és el nom amb el qual es va batejar el suposat primer satèl.lit de Venus, planeta que fins a dia d'avui no consta que en tingui cap. Va ser al 1672, quan un dels més famosos astrònoms de la història, el senyor Cassini va fer la seva primera anotació d'unes observacions d'un cos celest al costat del planeta Venus, però no segur de la seva troballa ho va deixar en unes simples anotacions, anys més tard però, el 1686 va tornar a veure el mateix cos celest, i aquest cop deuria estar-ne força més convençut de la seva troballa perquè va decidir fer-ho públic. Com a trets distintius es pot dir que el suposat satèl.lit feia un quart de diàmetre del planeta al qual orbitava i es mostrava en les mateixes fases que aquest.

Malauradament per Cassini, cap astrònom contemporani va poder corroborar la seva troballa, però de bell nou, anys més tard, aquest cop situant-nos a l'any 1640, James Short va poder visualitzar el mateix objecte celeste al costat del planeta Venus, el qual es mostrava amb les mateixes característiques que havia descrit en el seu moment Cassini. Imaginació o no?

Aquest cop, pocs temps més tard, Andreas Mayer en realitzà la mateixa observació i només dos anys més tard Joseph-Louis Lagrange també en va ser-ne partícip, el qual va afegir a les anotacions prèvies de Cassini que l'òrbita del satèl.lit era perpendicular al pla orbital de Venus i per aquest motiu molts astrònoms no l'havien pogut veure, ja que aquests estaven acostumats a cercar els satèl.lits en el pla orbital planetari com era en el cas de Júpiter o Saturn.

De manera que la qüestió continuava essent la mateixa: hi havia o no hi havia satèl.lit? Van estar temps discutint sobre el tema. El món astronòmic estava dividit entre els que havien vist el satèl.lit i els que no l'havien vist i per tant en qüestionaven la seva existència. El mateix William Herschel, altre reputat astrònom va cercar Neith en va, fet que va portar a l'Acadèmia Reial Belga de Ciències a deixar anar el seu veredicte on constava que Neith només era una falsa observació, molt probablement confosa amb altres petits cossos celestes. Ja se sap, van al.ludir a falta de precisió en les observacions d'aquells que havien visualitzat Neith. Ara bé, i el tema de les fases? Sobre aquest tema s'ha apel.lat a possibles aberracions òptiques originades a causa de la utilització de telescopis més aviat fraudulents entre d'altres excuses.

Tot i que una de les teories més interessants va ser aportada pel director de l'Observatori de Viena el 1766, el qual va especular amb la possibilitat que Neith fos simplement una il.lusió òptica, la qual tindria lloc per un reflex causat pel propi planeta Venus fet que també explicaria que Neith tingués exactament les mateixes fases que Venus. I d'aquí, d'aquest suposat reflex, el títol del meu bloc: Reflex de Venus.

7 comentaris:

  1. Tinc la teoria de que si a un marrec li agrada massa mirar el cel de nit, acabarà llegint filosofia. Mirar de comprendre l'univers és el primer senyal d'aspiració a la totalitat, i la filosofia és la única disciplina que pot encabir aquesta còsmica curiositat en una infinitat de llibres.

    Efrem

    ResponElimina
  2. Ui, veig que has fet una reciclada de l'altre bloc XD. A mi de jove també m'agradava força l'astronomia, fins i tot em vaig comprar un telescopi, però com a molt podia veure els craters de la lluna XD.

    ResponElimina
  3. Efrem: creus realment que la filosofia pot copsar aquesta totalitat?

    Christian: no és una reciclada literal. Si veus l'article del meu altre bloc veuràs que parlo d'aspectes diferents, en un parlava del mite i aquí parlo del "suposat" astre! :p i ja m'hagués agradat poder tenir un telescopi, i no és que ma mare s'hi negués però tenia raó, "per què vols un telescopi a Barcelona filla meva?" A voltes penso que encara tenim sort de poder veure la lluna! xD

    ResponElimina
  4. Efrem: la filosofia com a punt de partida: d'acord, però amb la filosofia hi ha el perill de perdre's entre les paraules, perquè quan observes massa d'aprop una cosa, deixes de veure-la.

    El cel sempre s'ha de veure des de la innocència, sense pretendre entendre'l. En el moment en que vols entendre'l, el mite desapareix i et quedes sol...

    ResponElimina
  5. Molt interessant aquesta petita narració :)
    Crec que m'ha servit de mol
    SEGUEIX FENT TOT EL QUE FAS.

    ResponElimina
  6. A mi també em fascinen els planetes, però reconec que mai no m'hi he posat de debò. I trobo que el teu nom a internet és d'allò més encertat: no sé si existeixes o ets un reflex, però l'altre dia em va semblar veure't i ja no t'he vist més.

    Em vas preguntar si era real, però potser t'ho hauria de preguntar jo a tu. :P

    ResponElimina