He estat un any sense escriure ni un mot. Però ja n'hi ha prou. Ja n'hi ha prou perquè necessito escriure per sentir-me lliure, és així, escrivint, com sóc feliç.
A voltes hi ha fets que et lliguen, que et fan sentir impotent fins i tot per ser lliure d'expressar-te en allò que més estimes, que en el meu cas són els mots escrits, ja que hi ha coses que d'una manera o altra et cohibeixen, però ben mirat, arriba un moment en que cal de bell nou trencar el silenci.
D'un any ençà vaig haver de dir adéu a algú que vaig arribar a estimar com mai abans ho havia fet.
I sols fa mig any del meu últim comiat, altra cop forçós, vaig haver de dir adéu a una gran companya, un petit ésser pelut i encantador que havia estat amb mi des de la meva infància.
Es duu acomiadar-se, i més quan no ho desitges, quan no vols que acabi, però el temps t'ensenya moltes coses, sempre i quan tinguis ganes d'aprendre-les, i és que només el pas del temps t'ajuda a entendre que hi ha coses que s'han d'acceptar.
Entrades
Com va dir el protagonista de "La jaqueta metàl·lica": aquest món fot fàstig, però almenys sóc viu.
ResponEliminaJo porto un temps sense actualitzar el meu, a veure si pots facilitar-me idees. :D
Un petó i ànims, maquíssima.
Per desgràcia, els comiats formen part de la vida que ens ha tocat viure. I el fet que encara ens deixa més desconcertat és que molts d'ells no són ni voluntaris, ni òbviament agradables ni tampoc previsibles. Simplement arriben. Donada aquesta situació, només podem contemplar una sortida, la de ser valents i mirar cap endavant, sense oblidar allò que ens ha fet feliços però impedint que aquest record ens impedeixi tenir un present o un futur igual de feliç i agradable que el passat.
ResponEliminaNo deixis de lluitar!
Ànims Laura.
Veig que tornes a la càrrega, ben fet. Ha veure si ens deleites amb un escrit dels teus.
ResponEliminaPer cert, soc el Bushido.
Moltes gràcies a tots tres! :)
ResponEliminaQuan escric reflexions personals confesso que em desfogo :p , però quan escric relats imaginats em sento viva, i són coses que no tenen preu.
El més maco és poder-ho compartir perquè sé que sempre hi ha molt a millorar i altres et poden donar perspectives en les que no havies pensat i fan que els escrits puguin ser més apassionats i sobretot vius.
molt rebenvinguda!!
ResponEliminaEi, i tant!
ResponEliminaHe trigat a comentar, però no pas pq no m'ho hagi mirat fins ara, sinó pq no volia deixar un comentari qualsevol a corre-cuita, sinó q volia dir alguna cosa presentable, almenys.
Com va, vas anar a la nit dels museus, ahir?
Oi tant, escriu per ser lliure. "Escriure us farà lliures". Els nazis deien "El treball us farà lliures", pro no era ben bé això... oi? Escriure, en canvi, té realment la força suficient per a aconseguir alguna cosa semblant a la llibertat. Escriure alimenta la imaginació, i sense imaginació no es pot viure.
Segueix endavant doncs. Molts ànims des d'aquí.
Fins aviat!
Dani
Moltes gràcies pels ànims Alba i Dani! :)
ResponEliminaLa imaginació dóna ales, i a voltes pot tenir el poder de fer realitat allò que només té lloc dins dels nostres pensaments.
Benvinguts i espero que us continueu passant pel bloc! :p