diumenge, 31 d’octubre del 2010

Nits fràgils



És curiós que sempre és a les nits on trobo aquella tranquil.litat, aquell benestar que em manca durant el dia. A la nit no hi ha sorolls, i si n'hi ha queden mitigats per la son que embriaga a una gran part de la gent que m'envolta.

Però avui no sento aquell benestar, aquella tranquil.litat, la serenor de que res de dolent ha de passar. 

Avui, la seva mà semblava tan fràgil, com si fos molt llunyana, com si per molt que l'estrenyés entre les meves mans, ella fos lluny, molt lluny de mi. 

Però no sé si era la seva mà, o era jo. Volia aferrar-me a algun sentiment que em fes sentir viva, però sento que m'esvaeixo, que sóc un fum més entre els núvols que s'atrapen entre ells enmig de la nit. Tinc la sensació que deixo de ser, com si el meu batec deixés de marcar el seu compàs rítmicament, com si de cop, en un no-res, hagués de desaparèixer. Fet i fet, tal com vaig aparèixer al món, en un instant d'unió d'unes cèl.lules, també puc esvair-me, tan fugisserament com vaig aparèixer, desaparèixer.

Ens preguntem que som, però que no som? Tantes voltes he desitjat fondre'm, deixar de ser, i quan llavors sento que tot es fondrà, el cor se m'encongeix cridant i lamentant-se que no vol deixar de ser, que vol continuar sentint-se viu, però que és tot plegat? Em sento confosa, com si m'hagués d'adormir i no tornar a despertar. Tal volta tot plegat sigui fruït d'allò que diuen 'angoixa existencial' mentre encara sento un batec latent que diu "encara no, una mica més si us plau, vull viure".

dijous, 17 de juny del 2010

Plàcida nit


Tinc ganes d'escriure, de parlar-vos d'una bonica història, d'una història on les estrelles somriuen i la fosca nit cobreix el cor d'aquells que estant cansats perquè puguin somniar quelcom meravellós.

Però, les estrelles no somriuen, són, simplement són, i a la nit tampoc li importa si tenim somnis preciosos o no, simplement és.

Nietzsche deia que era envejable com els animals gaudien de la vida sense preocupar-se pel passar del temps, ja que ells no tenien consciència d'aquest etern passar. Jo no ho sé, si en són conscients o no, però potser, com les estrelles ells també simplement són? I nosaltres, els anomenats humans, aquests que ens atabalem, barallem, estimem i odiem, també simplement som? Podem dir, que hem estat, som i serem? Que estem sent? Sembla tot plegat un estrany exercici gramatical sobre la conjugació del verb ser...

Fa temps, vaig llegir que potser nosaltres som la consciència de la terra. Som els ulls que poden admirar el nostre planeta i fascinar-nos en les nits estelades, però també som les mans que poden destruir i preservar. Potser, si som la consciència de la terra, som com en els dibuixos animats, on del mateix individu hi ha una part vestida d'àngel i l'altre de dimoni, potser, som els seus àngels i els seus dimonis, i depen de les nostres accions el que fem en aquest petit espai de l'univers.

dilluns, 31 de maig del 2010

Ja venen! Ja són aquí!


Sí, demà, ja comença l'últim periple d'aquest curs que se m'ha fet lleugerament llarg ja que he arrossegat algunes assignatures que no m'apassionaven en excés, i tot i que l'omnipresent pla de Bolonya ens submergeix de ple en les avaluacions continuades, com a hereus de l'antic pla de llicenciatures, encara tenim dret a fer avaluació única, i com de costum, juny, el bonic mes de juny està ple de dalt a baix de proves i entregues de treballs. Afortunadament puc dir que acabo abans de Sant Joan i podré prendre la coca tranquil.la, o això espero! :p

Al parlar d'aquest bonic periple d'examens no sabia si posar aquella gran frase del "ja venen" quan en el Senyor dels Anells la colla es troba atrapada en les mines de Moria envoltats per milers i milers d'orcs o evocar poèticament l'increïble trajecte d'un viatge a Ítaca amb tots els perills que comporta. Finalment però, com es pot copsar pel títol i la imatge del gran Gandalf, per mi, el millor dels personatges de la trilogia de Tolkien, i si se'm permet l'incís cinematogràfic, interpretat magníficament per sir Ian McKellen, he acabat optant per veure en els examens que m'esperen un munt d'orcs als quals haver de retre combat i als quals espero guanyar la batalla.

Així que demà, amb una alegria que desborda m'espera un bonic duo d'examens: un sobre Giordano Bruno i l'altra sobre Filosofia del Llenguatge. Segur que seran combats apassionants, qui guanyarà? Queda per veure.

dilluns, 17 de maig del 2010

Planetes imaginaris: Neith



Fa temps ençà, en el meu anterior bloc, el qual porta el mateix nom que aquest però sense el 2.0, vaig parlar del perquè del meu nom, d'un nom que acostumo a fer servir a la xarxa: Neith. No vinc a repetir el meu escrit, però m'ha fet recordar una altra de les meves passions: l'astronomia.

No sé ben bé el perquè, de fet, em pregunto si ha d'haver-hi un perquè en els gustos de cadascú, si aquests com les nostres característiques físiques també venen determinats en els gens, però des de petita recordo dues passions: l'astronomia i la mitologia. Aparentment semblen dos mons oposats, però com tot en el món res és el que sembla, i el punt d'unió entre aquests dos mons tan fascinadors va ser l'ús dels noms. Si us mireu els noms dels planetes, els seus satèl.lits, les constel.lacions i tots els objectes del món celeste, tots tenen el seu nom mitològic. Ara bé, si vull precisar també he de dir que a dia d'avui s'han descobert tants i tants cossos celestes que molts ja porten noms alfanumèrics. Em pregunto quan es va iniciar la tradició per posar noms mitològics als objectes celestes.

Parlant de noms, navegant per la xarxa em vaig trobar amb una curiosa classificació: els planetes imaginaris. I dins d'aquest grup vaig trobar Neith. Però, què són i què és Neith?

Els anomenats planetes imaginaris, són una colla de suposats planetes que s'haurien trobat al voltant de planetes com Venus o Mercuri, d'altra banda, aquí és on sorgeix la pregunta, si s'han trobat per què anomenar-los imaginaris? Doncs perquè fins al dia d'avui mai han pogut ser irrefutables. No és tampoc que l'astrònom de torn s'hagués pres una copa de més i veies coses on no tocaven, sinó que el que van veure uns altres no ho han pogut veure, i que millor per explicar tot aquest guirigall teòric que amb un exemple! I aquí és on apareix la nostra Neith.

Neith, és el nom amb el qual es va batejar el suposat primer satèl.lit de Venus, planeta que fins a dia d'avui no consta que en tingui cap. Va ser al 1672, quan un dels més famosos astrònoms de la història, el senyor Cassini va fer la seva primera anotació d'unes observacions d'un cos celest al costat del planeta Venus, però no segur de la seva troballa ho va deixar en unes simples anotacions, anys més tard però, el 1686 va tornar a veure el mateix cos celest, i aquest cop deuria estar-ne força més convençut de la seva troballa perquè va decidir fer-ho públic. Com a trets distintius es pot dir que el suposat satèl.lit feia un quart de diàmetre del planeta al qual orbitava i es mostrava en les mateixes fases que aquest.

Malauradament per Cassini, cap astrònom contemporani va poder corroborar la seva troballa, però de bell nou, anys més tard, aquest cop situant-nos a l'any 1640, James Short va poder visualitzar el mateix objecte celeste al costat del planeta Venus, el qual es mostrava amb les mateixes característiques que havia descrit en el seu moment Cassini. Imaginació o no?

Aquest cop, pocs temps més tard, Andreas Mayer en realitzà la mateixa observació i només dos anys més tard Joseph-Louis Lagrange també en va ser-ne partícip, el qual va afegir a les anotacions prèvies de Cassini que l'òrbita del satèl.lit era perpendicular al pla orbital de Venus i per aquest motiu molts astrònoms no l'havien pogut veure, ja que aquests estaven acostumats a cercar els satèl.lits en el pla orbital planetari com era en el cas de Júpiter o Saturn.

De manera que la qüestió continuava essent la mateixa: hi havia o no hi havia satèl.lit? Van estar temps discutint sobre el tema. El món astronòmic estava dividit entre els que havien vist el satèl.lit i els que no l'havien vist i per tant en qüestionaven la seva existència. El mateix William Herschel, altre reputat astrònom va cercar Neith en va, fet que va portar a l'Acadèmia Reial Belga de Ciències a deixar anar el seu veredicte on constava que Neith només era una falsa observació, molt probablement confosa amb altres petits cossos celestes. Ja se sap, van al.ludir a falta de precisió en les observacions d'aquells que havien visualitzat Neith. Ara bé, i el tema de les fases? Sobre aquest tema s'ha apel.lat a possibles aberracions òptiques originades a causa de la utilització de telescopis més aviat fraudulents entre d'altres excuses.

Tot i que una de les teories més interessants va ser aportada pel director de l'Observatori de Viena el 1766, el qual va especular amb la possibilitat que Neith fos simplement una il.lusió òptica, la qual tindria lloc per un reflex causat pel propi planeta Venus fet que també explicaria que Neith tingués exactament les mateixes fases que Venus. I d'aquí, d'aquest suposat reflex, el títol del meu bloc: Reflex de Venus.

dilluns, 10 de maig del 2010

Un paraigües per l'eternitat


Pensava que tenia tota l'eternitat per viure, era jove i es sentia invencible, amb tot el futur per endavant.
Plovia, però no li feia nosa. 

El semàfor va canviar de color. Ja podia passar.

Al creuar el carrer li venia al cap la nova noia de la feina, aquella noia de posat tímid que li havia deixat el paraigües, el mateix que ara intentava obrir. 

En el seu cap no hi havia lloc pel soroll eixordador del vehicle que s'acostava, el conductor del qual no pensava en altra cosa que a arribar a casa d'una vegada, estava cremat i emprenyat de la hipocresia de cada dia en una feina que no l'omplia, sinó que el feia sentir cada cop més diminut, més invisible a tot i tothom.

En el cap del noi, només hi havia lloc per les últimes paraules intercanviades amb la propietària del paraigües que sostenia en mà.

Recordes aquell paraigües verd?
Sí, el paraigües del teu color preferit.
Té, no et mullis. Avui plou fort.

No es van veure. 

S'alça de sobte, enmig de la multitud, amunt, cap al cel, sembla voler tocar l'infinit mentre tot d'una la direcció del vent canvia i comença a davallar tot dansant cap al terra asfaltat.
Ell, jau a terra. Mirada buida.
No gaire lluny del seu cos encara calent hi rau un paraigües esberlat de color verd.

dilluns, 3 de maig del 2010

Un any, dos comiats

He estat un any sense escriure ni un mot. Però ja n'hi ha prou. Ja n'hi ha prou perquè necessito escriure per sentir-me lliure, és així, escrivint, com sóc feliç.

A voltes hi ha fets que et lliguen, que et fan sentir impotent fins i tot per ser lliure d'expressar-te en allò que més estimes, que en el meu cas són els mots escrits, ja que hi ha coses que d'una manera o altra et cohibeixen, però ben mirat, arriba un moment en que cal de bell nou trencar el silenci.

D'un any ençà vaig haver de dir adéu a algú que vaig arribar a estimar com mai abans ho havia fet.

I sols fa mig any del meu últim comiat, altra cop forçós, vaig haver de dir adéu a una gran companya, un petit ésser pelut i encantador que havia estat amb mi des de la meva infància.

Es duu acomiadar-se, i més quan no ho desitges, quan no vols que acabi, però el temps t'ensenya moltes coses, sempre i quan tinguis ganes d'aprendre-les, i és que només el pas del temps t'ajuda a entendre que hi ha coses que s'han d'acceptar.

diumenge, 10 de maig del 2009

Guerrers de terracota

Aquest relat està relacionat amb els GUERRERS DE TERRACOTA DE XI'AN 210 aC, per més informació podeu visitar el bloc Relats conjunts. ;)


Ris, ras, ris, ras.... ei! Aquí n’hi ha un altre! I un altre! I aquí encara més! – anava comentant exultant l’equip arqueològic que treia a la llum uns guerrers de terracota que feia segles havien estat enterrats a la regió de Xi’an a la Xina... però algú recorda qui eren? Què feien allà? Tots i cada un d’ells un rostre, una mirada, un vestit i unes armes diferents a les de l’altre, tots junts però cap igual, congelats en el temps, talment com si haguessin estat revestits de terra i posats a un forn immens per quedar per la atemporalitat rígids i encantats per sempre.




Em dic Chow, no recordo els meus cognoms, ni la meva família, gairebé he perdut tots els meus records, de fet, no sé si el meu nom real és Chow o era el d’algun company abans que se’ns castigués a romandre inerts de per vida.

Sento el crit d’un dels meus companys, ha estat esquerdat, però ells, els de carn i ossos no poden sentir-nos, ja no senten els nostres clams. Una de les dones comenta que s’ha endut un ensurt a l’esquerdar-se una de les “figures” però comenta “quina sort que estant buits per dins”... buits, tan de bo fóssim buits per dins. De fet, amb el pas del temps ho hem anat perdent gairebé tot, fins i tot l’identitat, un cop oblides qui ets, què et queda?

Maleït dia en el qual el nostre capità es va entossudir en assetjar aquell poblat, ja ho deien ja que no ens acostéssim, que els xamans el protegien perquè només hi havia dones i nens i les valuoses escultures de déus de l’antigor que ara havien quedat substituïts per nous déus que deien els nostres sacerdots que ens protegien a nosaltres i la nostra causa. Quants discursos inútils han forjat en nom dels déus. I potser si només haguéssim assetjat el poblat potser llavors no hagués passat el que va passar, potser...

En la fosca nit, acompanyats per la traïdoria de les ombres el nostre capità va donar l’ordre d’assaltar el poblat i arrasar les escultures paganes, i així vam procedir. Entrarem com feres i ens dedicarem a robar, mutilar, violar, incendiar i matar tot, tot el que es mogués davant nostre. Semblava que haguéssim perdut la nostra humanitat. Com criatures assedegades de sang entràvem a cada cabana, hi trèiem tots els individus què hi havia a l’interior i efectivament, ni un sol home hi havia allà, com a mínim cap home adult, cap dels nens passava dels vuit o nou anys.

Les dones de totes les edats que hi romanien i els nens i nenes que hi vivien van intentar defensar-se amb ungles i dents. Ens van llençar pedres, aigua bullent i algunes intentaven apedregar-nos des d’alguna de les zones més elevades del poblat, però al ser de nit, la resistència va ser ben poca. Alguns van assetjar dones grans, que podrien haver estat les seves àvies, d’altres mutilaven a talls algunes de les dones per acabar esquinçant-los el cor a tall d’espasa.

Jo vaig ser-hi, jo vaig participar-hi, jo vaig seguir les ordres i JO en vaig ser còmplice. Puc tenir perdó? Enfollit sé que la meva daga va matar criatures i dones, però quan tot va finir em vaig trobar desesperat observant l’infern del nostre entorn i com una nena mig moribunda intentava arraulir-se al costat de la seva mare morta, la nena mal vestida i plena de rascades, amb una part del cos mutilat s’arrossegava cap el que havia estat el cos d’una dona jove i forta. Se li intentava apropar com podia, però la nena també havia perdut molta sang i l’únic que va poder fer va ser allargar-li la mà per tocar part de la tela que cobria el cos mort de la seva mare. Em vaig adonar en aquell instant que una llàgrima em lliscava rostre avall... vaig recordar la meva filla que encara era viva i la vaig comparar amb el cosset d’aquella nena d’una edat similar mort i mutilat, em vaig esgarrifar, les mans em van començar a tremolar i vaig pensar què coi havia fotut. Era un monstre, érem monstres malalts que per destruir unes peces de fusta havíem tret la vida a gent totalment innocent! Estava a punt de cridar però la veu ni em sortia, em sentia incapaç d’emetre cap so, mentre sentia encara com algun dels meus companys tornava de rapinyar alguna de les cases i portava tot d’objectes que després volia revendre i com un altre d’ells comentava el gust de forçar una dona quan aquesta es rebrega sobre una taula de fusta i mentre ho comentaven reien, reien d’aquelles atrocitats!

Vaig tenir la sensació d’estar enmig d’un malson, però jo havia participat d’ell, les meves mans regalimaven sang que no era pas la meva però llavors va aparèixer ella i es va esdevenir la nostra tragèdia.

Una dona jove vestida amb pells d’animal i un bastó de fusta va emergir del no-res. Ningú l’havia vist entrar ni sortir del poblat, no sabíem quan havia aparegut, va anar caminant cap al centre del que era el poblat i dirigint-se a tots nosaltres amb els ulls plorosos i injectats de sang va proferir uns mots plens de ràbia que mai oblidaré.

- Què la injúria que heu comès a aquestes dones i criatures us persegueixi fins a la fi dels temps!


Va pegar un cop a terra amb el bastó i es va incendiar tot el seu cos. Vam pensar que estava boja, però llavors tot el foc que havíem provocat al poblat ens va encerclar i ens va començar a cremar a nosaltres també. El dolor era terrible, no el podria descriure, però al cap d’uns instants que em van semblar interminables el dolor es va acabar, però no m’adonava que en realitat, tot s’havia acabat. Ja no respirava, ja no podia parlar ni em podia moure. Era com un mort en vida. El meu cos s’havia convertit en terracota. Del meu cos ja no emergia cap alè i els nostres noms es van perdre en el temps.

Vam anar a parar a la tomba d’algú que ignoro el seu nom. Alguns pobres ànimes van aprofitar per vendre’ns com a escultures per a algun senyor de la guerra que havia mort i fer-li de seguici etern fent veure que havíem estat produïts per les seves pròpies mans, però en realitat van ser les mans d’una jove airada qui ens va convertir en el que som avui dia. Deuria ser real aquella jove? Era una dona de debò? Era una deessa? Deuria morir juntament amb tots nosaltres?

Aquesta és la nostra història i el temps ens ha convertit en uns sense-nom. L’únic que podem recordar un cop rere un altre és l’atrocitat que vam cometre. Les nostres veus, els nostres crits i històries personals les ignora tothom igual que les dones i infants d’aquell poblat. Com a mínim nosaltres preservem els nostres rostres, però d’aquell poble no vam deixar res d’empeus. Som la vergonya de la guerra. Som els actuals “Guerrers de Xi’an”.

El temps ha anat passant, però les atrocitats com la nostra s’han anat repetint i dins el meu anonimat em pregunto el perquè i si estem condemnats a no aprendre mai. De la meva història personal sols recordo la mirada de la meva filla, de fet, no sé si era la meva filla en realitat, no n’estic segur, però és una mirada que no puc oblidar, aquells ulls brillants i plens de ganes de viure, en un temps de guerra com el que vam viure em passa pel cap si algú com jo, assedegat de sang i amb una espasa en mà també va posar fi a tal vitalitat i somnis de futur. Llavors voldria plorar i exclamar, però no puc, ja no tinc llàgrimes, ja no tinc veu.