dilluns, 9 de gener del 2012

Nits accelerades



Passa el temps, i com més gran em faig més accentuada tinc la sensació que el meu temps vital s'accelera, que la vida sembli escolar-se entre els meus dits cada cop més ràpidament, més precipitadament.

El temps, què és el temps? El concebem com a quelcom que es dóna en el transcurs d'un espai, d'un moviment, i és que el temps necessita moviment, si tot quedés congelat, glaçat, si tot plegat de cop i volta restés immòbil continuaria existint el temps? Si Cronos devorés de bell nou les generacions futures i tot quedes estancat en un pla immòbil, sense moviment, sense res... un buit etern. Hi hauria temps?

Vivim configurats en el temps però la seva percepció canvia contínuament, depenent dels nostres estats d'ànim les hores poden semblar infinites, i quan ens ho passem bé, una nit pot passar volant, o com dirien els nostres benvolguts romans: tempus fugit. A vegades em pregunto, si hi ha alguna reflexió sobre l'essència humana de les que ens fem ara que no se les plantegessin ja ells en el seu moment. Si mireu els clàssics, ja ho van dir tot, totes les angoixes existencials, totes les pors, dubtes, els valors de la vida, tot està allà escrit i ha perdurat de forma miraculosa en moltes ocasions a través dels segles, i el que ells van escriure un dia remot és el que sentim avui.

Quan penso amb els meus estimats clàssics, també estimats per molts altres, però si us plau, és el meu text, deixeu-me expressar el meu amor per ells, és meu, és el meu sentiment i vull fer-los meus, ara, aquí, aquesta nit, els porto al cor, els porto llegint des de fa tants anys que d'una manera o altra els sento meus, però no és només la complicitat d'una lectura agraïda, és la complicitat d'aquell que comparteix un pensar, un sentir amb tu, és una complicitat d'una amistat que s'allarga més enllà de dos mil anys en alguns casos. A través de la paraula escrita que ens van llegar pots llegir aquells textos amb la mateixa complicitat que podries llegir la carta d'un amic amb qui comparteixes interessos, la carta d'algú que et construeix, que t'identifiques en part i en d'altra t'hi debats fent créixer el teu esperit, marcant el teu temps i alhora anul·lant aquest pas com si passat i present poguessin fondre's en un instant, són escrits que tenen la grandesa de saber anul·lar les barreres temporals per convertir-se en quelcom essencial i atemporal, aquesta és la magnitud dels clàssics.

Som temps, som la sorra d'un rellotge que s'escola ràpidament i quan aquesta s'hagi acabat, tot haurà finit, i tots aquests grans de sorra són el que haurem viscut, el que haurem estat, el que som.

3 comentaris:

  1. Ja ho va dir Einstein: el temps és relatiu.

    Temps, que és el temps? Uns no en tenen, altres el deixen passar, a vegades s'allarga gairebé fins al infinit semblant que no avanci o fins i tot que vagi enrere...

    Temps... el gaudim o el perdem? Sigui com sigui tot té una hora, un inici i una fi. Carpe Diem! Vivim el moment, l'ara és el que realment val

    ResponElimina
  2. La gràcia del temps es que per uns moments, encara que en la realitat siguin pocs, el pot fer infinit, perdre'n la percepció i acabar-lo dominant.
    el rellotge de sorra corre, però en un moment d'incerta glòria el pots tombar i allà estès, la sorra s'atura, no es mou i tu et fas amo i senyor de la temporalitat. Està clar que una força superior tornarà a aixecar aquest rellotge de sorra i tornarà a corre, però com que això no deixa de ser un joc, de tant en tant, podem fer trampes, tornar a tombar el rellotge i gaudir de la infinitat de l'atemporalitat, segurament aquesta sigui la gràcia de la vida, permetre's una petita victòria vers el temps.

    PD: no l'havia vist fins ara, està molt bé! ^^

    Joan

    ResponElimina
  3. Molt cert. Per això sovint cal intentar no amoïnar-se per ximpleries i gaudir de les petites coses.

    Ja ho deien els modernistes això del temps (per això escrivien com escrivien XD)... que no és objectiu, que no es pot mesurar en realitat perquè com tu dius, un minut pot semblar llarguíssim depenent de la situació i emocions.

    L'autor de la 1a estrofa del següent poema no és modernista però parla del temps com tu mateixa has dit: tempus fugit i sí, carpe diem:

    Gather ye rosebuds while ye may,
    Old Time is still a-flying:
    And this same flower that smiles to-day
    To-morrow will be dying.

    ResponElimina