Ja venen! Ja són aquí!

Sí, demà, ja comença l'últim periple d'aquest curs que se m'ha fet lleugerament llarg ja que he arrossegat algunes assignatures que no m'apassionaven en excés, i tot i que l'omnipresent pla de Bolonya ens submergeix de ple en les avaluacions continuades, com a hereus de l'antic pla de llicenciatures, encara tenim dret a fer avaluació única, i com de costum, juny, el bonic mes de juny està ple de dalt a baix de proves i entregues de treballs. Afortunadament puc dir que acabo abans de Sant Joan i podré prendre la coca tranquil.la, o això espero! :p

Al parlar d'aquest bonic periple d'examens no sabia si posar aquella gran frase del "ja venen" quan en el Senyor dels Anells la colla es troba atrapada en les mines de Moria envoltats per milers i milers d'orcs o evocar poèticament l'increïble trajecte d'un viatge a Ítaca amb tots els perills que comporta. Finalment però, com es pot copsar pel títol i la imatge del gran Gandalf, per mi, el millor dels personatges de la trilogia de Tolkien, i si se'm permet l'incís cinematogràfic, interpretat magníficament per sir Ian McKellen, he acabat optant per veure en els examens que m'esperen un munt d'orcs als quals haver de retre combat i als quals espero guanyar la batalla.

Així que demà, amb una alegria que desborda m'espera un bonic duo d'examens: un sobre Giordano Bruno i l'altra sobre Filosofia del Llenguatge. Segur que seran combats apassionants, qui guanyarà? Queda per veure.

Planetes imaginaris: Neith

Fa temps ençà, en el meu anterior bloc, el qual porta el mateix nom que aquest però sense el 2.0, vaig parlar del perquè del meu nom, d'un nom que acostumo a fer servir a la xarxa: Neith. No vinc a repetir el meu escrit, però m'ha fet recordar una altra de les meves passions: l'astronomia.

No sé ben bé el perquè, de fet, em pregunto si ha d'haver-hi un perquè en els gustos de cadascú, si aquests com les nostres característiques físiques també venen determinats en els gens, però des de petita recordo dues passions: l'astronomia i la mitologia. Aparentment semblen dos mons oposats, però com tot en el món res és el que sembla, i el punt d'unió entre aquests dos mons tan fascinadors va ser l'ús dels noms. Si us mireu els noms dels planetes, els seus satèl.lits, les constel.lacions i tots els objectes del món celeste, tots tenen el seu nom mitològic. Ara bé, si vull precisar també he de dir que a dia d'avui s'han descobert tants i tants cossos celestes que molts ja porten noms alfanumèrics. Em pregunto quan es va iniciar la tradició per posar noms mitològics als objectes celestes.

Parlant de noms, navegant per la xarxa em vaig trobar amb una curiosa classificació: els planetes imaginaris. I dins d'aquest grup vaig trobar Neith. Però, què són i què és Neith?

Els anomenats planetes imaginaris, són una colla de suposats planetes que s'haurien trobat al voltant de planetes com Venus o Mercuri, d'altra banda, aquí és on sorgeix la pregunta, si s'han trobat per què anomenar-los imaginaris? Doncs perquè fins al dia d'avui mai han pogut ser irrefutables. No és tampoc que l'astrònom de torn s'hagués pres una copa de més i veies coses on no tocaven, sinó que el que van veure uns altres no ho han pogut veure, i que millor per explicar tot aquest guirigall teòric que amb un exemple! I aquí és on apareix la nostra Neith.

Neith, és el nom amb el qual es va batejar el suposat primer satèl.lit de Venus, planeta que fins a dia d'avui no consta que en tingui cap. Va ser al 1672, quan un dels més famosos astrònoms de la història, el senyor Cassini va fer la seva primera anotació d'unes observacions d'un cos celest al costat del planeta Venus, però no segur de la seva troballa ho va deixar en unes simples anotacions, anys més tard però, el 1686 va tornar a veure el mateix cos celest, i aquest cop deuria estar-ne força més convençut de la seva troballa perquè va decidir fer-ho públic. Com a trets distintius es pot dir que el suposat satèl.lit feia un quart de diàmetre del planeta al qual orbitava i es mostrava en les mateixes fases que aquest.

Malauradament per Cassini, cap astrònom contemporani va poder corroborar la seva troballa, però de bell nou, anys més tard, aquest cop situant-nos a l'any 1640, James Short va poder visualitzar el mateix objecte celeste al costat del planeta Venus, el qual es mostrava amb les mateixes característiques que havia descrit en el seu moment Cassini. Imaginació o no?

Aquest cop, pocs temps més tard, Andreas Mayer en realitzà la mateixa observació i només dos anys més tard Joseph-Louis Lagrange també en va ser-ne partícip, el qual va afegir a les anotacions prèvies de Cassini que l'òrbita del satèl.lit era perpendicular al pla orbital de Venus i per aquest motiu molts astrònoms no l'havien pogut veure, ja que aquests estaven acostumats a cercar els satèl.lits en el pla orbital planetari com era en el cas de Júpiter o Saturn.

De manera que la qüestió continuava essent la mateixa: hi havia o no hi havia satèl.lit? Van estar temps discutint sobre el tema. El món astronòmic estava dividit entre els que havien vist el satèl.lit i els que no l'havien vist i per tant en qüestionaven la seva existència. El mateix William Herschel, altre reputat astrònom va cercar Neith en va, fet que va portar a l'Acadèmia Reial Belga de Ciències a deixar anar el seu veredicte on constava que Neith només era una falsa observació, molt probablement confosa amb altres petits cossos celestes. Ja se sap, van al.ludir a falta de precisió en les observacions d'aquells que havien visualitzat Neith. Ara bé, i el tema de les fases? Sobre aquest tema s'ha apel.lat a possibles aberracions òptiques originades a causa de la utilització de telescopis més aviat fraudulents entre d'altres excuses.

Tot i que una de les teories més interessants va ser aportada pel director de l'Observatori de Viena el 1766, el qual va especular amb la possibilitat que Neith fos simplement una il.lusió òptica, la qual tindria lloc per un reflex causat pel propi planeta Venus fet que també explicaria que Neith tingués exactament les mateixes fases que Venus. I d'aquí, d'aquest suposat reflex, el títol del meu bloc: Reflex de Venus.

Un paraigües per l'eternitat

Pensava que tenia tota l'eternitat per viure, era jove i es sentia invencible, amb tot el futur per endavant.

Plovia, però no li feia nosa. 

El semàfor va canviar de color. Ja podia passar.

Al creuar el carrer li venia al cap la nova noia de la feina, aquella noia de posat tímid que li havia deixat el paraigües, el mateix que ara intentava obrir. 

En el seu cap no hi havia lloc pel soroll eixordador del vehicle que s'acostava, el conductor del qual no pensava en altra cosa que a arribar a casa d'una vegada, estava cremat i emprenyat de la hipocresia de cada dia en una feina que no l'omplia, sinó que el feia sentir cada cop més diminut, més invisible a tot i tothom.

En el cap del noi, només hi havia lloc per les últimes paraules intercanviades amb la propietària del paraigües que sostenia en mà.

Recordes aquell paraigües verd?

Sí, el paraigües del teu color preferit.

Té, no et mullis. Avui plou fort.

No es van veure. 

S'alça de sobte, enmig de la multitud, amunt, cap al cel, sembla voler tocar l'infinit mentre tot d'una la direcció del vent canvia i comença a davallar tot dansant cap al terra asfaltat.

Ell, jau a terra. Mirada buida.

No gaire lluny del seu cos encara calent hi rau un paraigües esberlat de color verd.

Un any, dos comiats

He estat un any sense escriure ni un mot. Però ja n'hi ha prou. Ja n'hi ha prou perquè necessito escriure per sentir-me lliure, és així, escrivint, com sóc feliç.

A voltes hi ha fets que et lliguen, que et fan sentir impotent fins i tot per ser lliure d'expressar-te en allò que més estimes, que en el meu cas són els mots escrits, ja que hi ha coses que d'una manera o altra et cohibeixen, però ben mirat, arriba un moment en que cal de bell nou trencar el silenci.

D'un any ençà vaig haver de dir adéu a algú que vaig arribar a estimar com mai abans ho havia fet.

I sols fa mig any del meu últim comiat, altra cop forçós, vaig haver de dir adéu a una gran companya, un petit ésser pelut i encantador que havia estat amb mi des de la meva infància.

Es duu acomiadar-se, i més quan no ho desitges, quan no vols que acabi, però el temps t'ensenya moltes coses, sempre i quan tinguis ganes d'aprendre-les, i és que només el pas del temps t'ajuda a entendre que hi ha coses que s'han d'acceptar.