Tinc ganes d'escriure, de parlar-vos d'una bonica història, d'una història on les estrelles somriuen i la fosca nit cobreix el cor d'aquells que estant cansats perquè puguin somniar quelcom meravellós.
Però, les estrelles no somriuen, són, simplement són, i a la nit tampoc li importa si tenim somnis preciosos o no, simplement és.
Nietzsche deia que era envejable com els animals gaudien de la vida sense preocupar-se pel passar del temps, ja que ells no tenien consciència d'aquest etern passar. Jo no ho sé, si en són conscients o no, però potser, com les estrelles ells també simplement són? I nosaltres, els anomenats humans, aquests que ens atabalem, barallem, estimem i odiem, també simplement som? Podem dir, que hem estat, som i serem? Que estem sent? Sembla tot plegat un estrany exercici gramatical sobre la conjugació del verb ser...
Fa temps, vaig llegir que potser nosaltres som la consciència de la terra. Som els ulls que poden admirar el nostre planeta i fascinar-nos en les nits estelades, però també som les mans que poden destruir i preservar. Potser, si som la consciència de la terra, som com en els dibuixos animats, on del mateix individu hi ha una part vestida d'àngel i l'altre de dimoni, potser, som els seus àngels i els seus dimonis, i depen de les nostres accions el que fem en aquest petit espai de l'univers.
Entrades
Bé, el tema de donar-li voltes a aquets temes fa segles que d'una manera més o menys activa es va repetint al llarg de les generacions. Jo crec que és bo saber del pas del temps, de que algun dia desapareixerem, el que s'ha de fer és acceptar-ho i no preocupar-se, que algun dia morirem està clar, i atormentar-se per aquest fet és una bajanada, ens ho prenguem bé o malament no canviarà en res el nostre destí final, per tant el millor és simplement acceptar-ho i està content per viure, i no trist per deixar de fer-ho. Hi ha gent que no li senta bé fer anys, bé, jo crec que pitjor seria no fer-los, pitjor és no arribar als 50 anys que arribar-hi.
ResponEliminaNo em referia a la mort en si, sinó a com és que podem ser conscients de tot aquest passar? Com és que podem ser conscients de la nostra pròpia existència?
ResponEliminaDe vegades hi ha coses que simplement són i no se'ls hi ha de buscar una resposta, perquè cap t'agradarà.
ResponEliminaSempre dic que els animals tenen sort de no raonar, de viure segons el seu instint. De néixer, créixer, reproduir-se i morir, sense donar-hi més voltes. Sense cabòries, sense la consciència de la pròpia mort, sense el patiment dels amors no correspostos, sense les injustícies, sense la maldat...
ResponEliminaD'acord, es perden també coses com les que esmentes: la capacitat d'admirar allò que és bell, la felicitat de l'amor correspost, la satisfacció en obtenir alguna cosa llargament desitjada.
Què és millor? No ho sé. Segurament depèn de l'estat d'ànim que tinguem en el moment de donar la nostra opinió. Però també és cert que sigui quina sigui la millor manera de viure, de sentir, no la podem triar, perquè ens ha tocat la que ens ha tocat. Simplement... és.