Nits fràgils

És curiós que sempre és a les nits on trobo aquella tranquil.litat, aquell benestar que em manca durant el dia. A la nit no hi ha sorolls, i si n'hi ha queden mitigats per la son que embriaga a una gran part de la gent que m'envolta.

Però avui no sento aquell benestar, aquella tranquil.litat, la serenor de que res de dolent ha de passar. 

Avui, la seva mà semblava tan fràgil, com si fos molt llunyana, com si per molt que l'estrenyés entre les meves mans, ella fos lluny, molt lluny de mi. 

Però no sé si era la seva mà, o era jo. Volia aferrar-me a algun sentiment que em fes sentir viva, però sento que m'esvaeixo, que sóc un fum més entre els núvols que s'atrapen entre ells enmig de la nit. Tinc la sensació que deixo de ser, com si el meu batec deixés de marcar el seu compàs rítmicament, com si de cop, en un no-res, hagués de desaparèixer. Fet i fet, tal com vaig aparèixer al món, en un instant d'unió d'unes cèl.lules, també puc esvair-me, tan fugisserament com vaig aparèixer, desaparèixer.

Ens preguntem que som, però que no som? Tantes voltes he desitjat fondre'm, deixar de ser, i quan llavors sento que tot es fondrà, el cor se m'encongeix cridant i lamentant-se que no vol deixar de ser, que vol continuar sentint-se viu, però que és tot plegat? Em sento confosa, com si m'hagués d'adormir i no tornar a despertar. Tal volta tot plegat sigui fruït d'allò que diuen 'angoixa existencial' mentre encara sento un batec latent que diu "encara no, una mica més si us plau, vull viure".