Tinc ganes d'escriure, de parlar-vos d'una bonica història, d'una història on les estrelles somriuen i la fosca nit cobreix el cor d'aquells que estant cansats perquè puguin somniar quelcom meravellós.
Però, les estrelles no somriuen, són, simplement són, i a la nit tampoc li importa si tenim somnis preciosos o no, simplement és.
Nietzsche deia que era envejable com els animals gaudien de la vida sense preocupar-se pel passar del temps, ja que ells no tenien consciència d'aquest etern passar. Jo no ho sé, si en són conscients o no, però potser, com les estrelles ells també simplement són? I nosaltres, els anomenats humans, aquests que ens atabalem, barallem, estimem i odiem, també simplement som? Podem dir, que hem estat, som i serem? Que estem sent? Sembla tot plegat un estrany exercici gramatical sobre la conjugació del verb ser...
Fa temps, vaig llegir que potser nosaltres som la consciència de la terra. Som els ulls que poden admirar el nostre planeta i fascinar-nos en les nits estelades, però també som les mans que poden destruir i preservar. Potser, si som la consciència de la terra, som com en els dibuixos animats, on del mateix individu hi ha una part vestida d'àngel i l'altre de dimoni, potser, som els seus àngels i els seus dimonis, i depen de les nostres accions el que fem en aquest petit espai de l'univers.
Entrades
