Reflex de Venus 2.0

Nits accelerades

2012-01-09T02:19:00.001+01:00

Passa el temps, i com més gran em faig més accentuada tinc la sensació que el meu temps vital s'accelera, que la vida sembli escolar-se entre els meus dits cada cop més ràpidament, més precipitadament.

El temps, què és el temps? El concebem com a quelcom que es dóna en el transcurs d'un espai, d'un moviment, i és que el temps necessita moviment, si tot quedés congelat, glaçat, si tot plegat de cop i volta restés immòbil continuaria existint el temps? Si Cronos devorés de bell nou les generacions futures i tot quedes estancat en un pla immòbil, sense moviment, sense res... un buit etern. Hi hauria temps?

Vivim configurats en el temps però la seva percepció canvia contínuament, depenent dels nostres estats d'ànim les hores poden semblar infinites, i quan ens ho passem bé, una nit pot passar volant, o com dirien els nostres benvolguts romans: tempus fugit. A vegades em pregunto, si hi ha alguna reflexió sobre l'essència humana de les que ens fem ara que no se les plantegessin ja ells en el seu moment. Si mireu els clàssics, ja ho van dir tot, totes les angoixes existencials, totes les pors, dubtes, els valors de la vida, tot està allà escrit i ha perdurat de forma miraculosa en moltes ocasions a través dels segles, i el que ells van escriure un dia remot és el que sentim avui.

Quan penso amb els meus estimats clàssics, també estimats per molts altres, però si us plau, és el meu text, deixeu-me expressar el meu amor per ells, és meu, és el meu sentiment i vull fer-los meus, ara, aquí, aquesta nit, els porto al cor, els porto llegint des de fa tants anys que d'una manera o altra els sento meus, però no és només la complicitat d'una lectura agraïda, és la complicitat d'aquell que comparteix un pensar, un sentir amb tu, és una complicitat d'una amistat que s'allarga més enllà de dos mil anys en alguns casos. A través de la paraula escrita que ens van llegar pots llegir aquells textos amb la mateixa complicitat que podries llegir la carta d'un amic amb qui comparteixes interessos, la carta d'algú que et construeix, que t'identifiques en part i en d'altra t'hi debats fent créixer el teu esperit, marcant el teu temps i alhora anul·lant aquest pas com si passat i present poguessin fondre's en un instant, són escrits que tenen la grandesa de saber anul·lar les barreres temporals per convertir-se en quelcom essencial i atemporal, aquesta és la magnitud dels clàssics.

Som temps, som la sorra d'un rellotge que s'escola ràpidament i quan aquesta s'hagi acabat, tot haurà finit, i tots aquests grans de sorra són el que haurem viscut, el que haurem estat, el que som.

Mirades: E

2011-07-05T20:44:00.000+02:00

Voldria continuar parlant d'aquestes mirades que tan estimo, de manera que, tot i que em salti algunes lletres (alfabèticament parlant), ara és el torn en què voldria parlar de n'E.

Qui és n'E? És una mirada encisadora que va anar creixent a poc a poc, irradiant la seva llum cada cop amb més força, fent-se visible i orgullosa de ser qui és com una rosa que es va obrint i captivant a aquells qui la contemplen. Té una curiosa peculiaritat: a l'hivern els seus ulls ofereixen la lluïssor, la intensitat i la força del cel blau d'estiu, per contra, en plena època estiuenca, en sa mirada s'hi reflexa la tonalitat del gris pàl·lid que ofereix el mar a l'hivern traspuant serenor a qui s'hi emmiralla.

Va aparèixer a la meva vida quan el fred ja tot ho embolcalla, atansant-se tímidament, plena d'incertesa. Recordo com ta mirada semblava pampalluguejar, sense saber com acabar de mostrar-se perquè els dubtes que t'envoltaven no et deixaven ser conscient fins a quin punt la teva força podia superar barreres, i oh déus! Fins a quin punt ho has aconseguit! No va ser però llavors quan ho vas descobrir, ha estat un viatge dur, complex, ple de maldecaps, i tu ho saps millor que ningú, jo sóc una simple narradora que només pot fer que admirar la força amb que has superat cada obstacle que t'has trobat al camí.

En una ocasió vaig témer que la teva llum s'esvairia per sempre mostrant-se feble al costat d'un ésser que va actuar amb tu com si es tractés d'un forat negre, xuclant tota l'energia que emeties, apartant-te dels altres, consumint-te, empal·lidint la teva lluentor... però tu, sense que cap dels allà presents sabés com acostar-se a tu i foragitar qui et consumia, tu, amb la teva força i la teva energia vas dir prou, vas tallar aquelles cadenes i vas començar a lluir de bell nou amb una força renovada. No va ser l'únic obstacle, n'has patit d'altres, però des d'aquella ocasió en què vas saber dir prou i alçar-te preparada per a noves batalles, has anat fent-te cada cop més forta, brillant amb més intensitat, i així ta mirada t'ha correspost. Ja no trontolla, ara és enèrgica i vital. Crec que en gran part no ets conscient fins a quin punt la teva mirada ha crescut en intensitat, fins a quin punt t'has fet forta i fins a quin punt encara pots créixer més, però potser, és aquesta inconsciència de la teva pròpia fortalesa, la que fa que et mostris com una persona encara més entranyable.

Mirades: A

2011-06-26T20:40:00.000+02:00

Com una degustació de diversos vins, vull encetar un petit tast de les mirades que configuren els protagonistes del meu entorn, i aquesta primera ronda voldria iniciar-la amb una de les que més m'ha captivat, vull començar parlant de la mirada de n'A.

Hi ha aspectes d'una persona que costen molt de transmetre, i en les mirades és on hi trobes més incògnites, no perquè aquestes no es vulguin mostrar, sinó per la complexitat i magnitud intrínseques que desprenen tants matisos com aspectes configuren una persona. M'agradaria fer-vos arribar encara que sigui lleugerament part del que emana aquesta mirada que tant estimo.

Aquesta és intensa, punyent, apassionada, vital, furiosa... té diverses facetes com diferents parts que configuren un prisma, i és així com se'm revela la seva mirada. Una mirada que m'encén i em fascina, una mirada que convida a indagar i a qüestionar.

D'entrada es mostra amb timidesa, ocultant part de la seva força, amb aquella incertesa de no voler-se mostrar amb tota la seva magnitud davant de qui no li importa, sinó esperant el moment oportú, la confiança necessària per mostrar-se amb tota la seva grandesa irradiant vitalitat per tots costats.

Quan et parla no et pots quedar indiferent, hi ha cert magnetisme que t'atrapa, en vols més, desitges que aquell raig de vida no cessi, de fet, ni tant sols penses, sols desitges que continuï mirant-te perquè així alhora, com si fos un bell reflex, tu et sents viu, agombolat per una energia que et desperta i et sacseja per a continuar vivint, i això no té preu amics meus, és per sensacions d'aquest estil, que he après a estimar tant qui em mira d'aquesta manera.

Nits fràgils

2010-10-31T01:10:00.001+02:00

És curiós que sempre és a les nits on trobo aquella tranquil.litat, aquell benestar que em manca durant el dia. A la nit no hi ha sorolls, i si n'hi ha queden mitigats per la son que embriaga a una gran part de la gent que m'envolta.

Però avui no sento aquell benestar, aquella tranquil.litat, la serenor de que res de dolent ha de passar.

Avui, la seva mà semblava tan fràgil, com si fos molt llunyana, com si per molt que l'estrenyés entre les meves mans, ella fos lluny, molt lluny de mi.

Però no sé si era la seva mà, o era jo. Volia aferrar-me a algun sentiment que em fes sentir viva, però sento que m'esvaeixo, que sóc un fum més entre els núvols que s'atrapen entre ells enmig de la nit. Tinc la sensació que deixo de ser, com si el meu batec deixés de marcar el seu compàs rítmicament, com si de cop, en un no-res, hagués de desaparèixer. Fet i fet, tal com vaig aparèixer al món, en un instant d'unió d'unes cèl.lules, també puc esvair-me, tan fugisserament com vaig aparèixer, desaparèixer.

Ens preguntem que som, però que no som? Tantes voltes he desitjat fondre'm, deixar de ser, i quan llavors sento que tot es fondrà, el cor se m'encongeix cridant i lamentant-se que no vol deixar de ser, que vol continuar sentint-se viu, però que és tot plegat? Em sento confosa, com si m'hagués d'adormir i no tornar a despertar. Tal volta tot plegat sigui fruït d'allò que diuen 'angoixa existencial' mentre encara sento un batec latent que diu "encara no, una mica més si us plau, vull viure".

Plàcida nit

2010-06-17T01:40:00.001+02:00

Tinc ganes d'escriure, de parlar-vos d'una bonica història, d'una història on les estrelles somriuen i la fosca nit cobreix el cor d'aquells que estant cansats perquè puguin somniar quelcom meravellós.

Però, les estrelles no somriuen, són, simplement són, i a la nit tampoc li importa si tenim somnis preciosos o no, simplement és.

Nietzsche deia que era envejable com els animals gaudien de la vida sense preocupar-se pel passar del temps, ja que ells no tenien consciència d'aquest etern passar. Jo no ho sé, si en són conscients o no, però potser, com les estrelles ells també simplement són? I nosaltres, els anomenats humans, aquests que ens atabalem, barallem, estimem i odiem, també simplement som? Podem dir, que hem estat, som i serem? Que estem sent? Sembla tot plegat un estrany exercici gramatical sobre la conjugació del verb ser...

Fa temps, vaig llegir que potser nosaltres som la consciència de la terra. Som els ulls que poden admirar el nostre planeta i fascinar-nos en les nits estelades, però també som les mans que poden destruir i preservar. Potser, si som la consciència de la terra, som com en els dibuixos animats, on del mateix individu hi ha una part vestida d'àngel i l'altre de dimoni, potser, som els seus àngels i els seus dimonis, i depen de les nostres accions el que fem en aquest petit espai de l'univers.

Ja venen! Ja són aquí!

2010-05-31T13:33:00.002+02:00

Sí, demà, ja comença l'últim periple d'aquest curs que se m'ha fet lleugerament llarg ja que he arrossegat algunes assignatures que no m'apassionaven en excés, i tot i que l'omnipresent pla de Bolonya ens submergeix de ple en les avaluacions continuades, com a hereus de l'antic pla de llicenciatures, encara tenim dret a fer avaluació única, i com de costum, juny, el bonic mes de juny està ple de dalt a baix de proves i entregues de treballs. Afortunadament puc dir que acabo abans de Sant Joan i podré prendre la coca tranquil.la, o això espero! :p

Al parlar d'aquest bonic periple d'examens no sabia si posar aquella gran frase del "ja venen" quan en el Senyor dels Anells la colla es troba atrapada en les mines de Moria envoltats per milers i milers d'orcs o evocar poèticament l'increïble trajecte d'un viatge a Ítaca amb tots els perills que comporta. Finalment però, com es pot copsar pel títol i la imatge del gran Gandalf, per mi, el millor dels personatges de la trilogia de Tolkien, i si se'm permet l'incís cinematogràfic, interpretat magníficament per sir Ian McKellen, he acabat optant per veure en els examens que m'esperen un munt d'orcs als quals haver de retre combat i als quals espero guanyar la batalla.

Així que demà, amb una alegria que desborda m'espera un bonic duo d'examens: un sobre Giordano Bruno i l'altra sobre Filosofia del Llenguatge. Segur que seran combats apassionants, qui guanyarà? Queda per veure.

Planetes imaginaris: Neith

2010-05-17T01:16:00.002+02:00

Fa temps ençà, en el meu anterior bloc, el qual porta el mateix nom que aquest però sense el 2.0, vaig parlar del perquè del meu nom, d'un nom que acostumo a fer servir a la xarxa: Neith. No vinc a repetir el meu escrit, però m'ha fet recordar una altra de les meves passions: l'astronomia.

No sé ben bé el perquè, de fet, em pregunto si ha d'haver-hi un perquè en els gustos de cadascú, si aquests com les nostres característiques físiques també venen determinats en els gens, però des de petita recordo dues passions: l'astronomia i la mitologia. Aparentment semblen dos mons oposats, però com tot en el món res és el que sembla, i el punt d'unió entre aquests dos mons tan fascinadors va ser l'ús dels noms. Si us mireu els noms dels planetes, els seus satèl.lits, les constel.lacions i tots els objectes del món celeste, tots tenen el seu nom mitològic. Ara bé, si vull precisar també he de dir que a dia d'avui s'han descobert tants i tants cossos celestes que molts ja porten noms alfanumèrics. Em pregunto quan es va iniciar la tradició per posar noms mitològics als objectes celestes.

Parlant de noms, navegant per la xarxa em vaig trobar amb una curiosa classificació: els planetes imaginaris. I dins d'aquest grup vaig trobar Neith. Però, què són i què és Neith?

Els anomenats planetes imaginaris, són una colla de suposats planetes que s'haurien trobat al voltant de planetes com Venus o Mercuri, d'altra banda, aquí és on sorgeix la pregunta, si s'han trobat per què anomenar-los imaginaris? Doncs perquè fins al dia d'avui mai han pogut ser irrefutables. No és tampoc que l'astrònom de torn s'hagués pres una copa de més i veies coses on no tocaven, sinó que el que van veure uns altres no ho han pogut veure, i que millor per explicar tot aquest guirigall teòric que amb un exemple! I aquí és on apareix la nostra Neith.

Neith, és el nom amb el qual es va batejar el suposat primer satèl.lit de Venus, planeta que fins a dia d'avui no consta que en tingui cap. Va ser al 1672, quan un dels més famosos astrònoms de la història, el senyor Cassini va fer la seva primera anotació d'unes observacions d'un cos celest al costat del planeta Venus, però no segur de la seva troballa ho va deixar en unes simples anotacions, anys més tard però, el 1686 va tornar a veure el mateix cos celest, i aquest cop deuria estar-ne força més convençut de la seva troballa perquè va decidir fer-ho públic. Com a trets distintius es pot dir que el suposat satèl.lit feia un quart de diàmetre del planeta al qual orbitava i es mostrava en les mateixes fases que aquest.

Malauradament per Cassini, cap astrònom contemporani va poder corroborar la seva troballa, però de bell nou, anys més tard, aquest cop situant-nos a l'any 1640, James Short va poder visualitzar el mateix objecte celeste al costat del planeta Venus, el qual es mostrava amb les mateixes característiques que havia descrit en el seu moment Cassini. Imaginació o no?

Aquest cop, pocs temps més tard, Andreas Mayer en realitzà la mateixa observació i només dos anys més tard Joseph-Louis Lagrange també en va ser-ne partícip, el qual va afegir a les anotacions prèvies de Cassini que l'òrbita del satèl.lit era perpendicular al pla orbital de Venus i per aquest motiu molts astrònoms no l'havien pogut veure, ja que aquests estaven acostumats a cercar els satèl.lits en el pla orbital planetari com era en el cas de Júpiter o Saturn.

De manera que la qüestió continuava essent la mateixa: hi havia o no hi havia satèl.lit? Van estar temps discutint sobre el tema. El món astronòmic estava dividit entre els que havien vist el satèl.lit i els que no l'havien vist i per tant en qüestionaven la seva existència. El mateix William Herschel, altre reputat astrònom va cercar Neith en va, fet que va portar a l'Acadèmia Reial Belga de Ciències a deixar anar el seu veredicte on constava que Neith només era una falsa observació, molt probablement confosa amb altres petits cossos celestes. Ja se sap, van al.ludir a falta de precisió en les observacions d'aquells que havien visualitzat Neith. Ara bé, i el tema de les fases? Sobre aquest tema s'ha apel.lat a possibles aberracions òptiques originades a causa de la utilització de telescopis més aviat fraudulents entre d'altres excuses.

Tot i que una de les teories més interessants va ser aportada pel director de l'Observatori de Viena el 1766, el qual va especular amb la possibilitat que Neith fos simplement una il.lusió òptica, la qual tindria lloc per un reflex causat pel propi planeta Venus fet que també explicaria que Neith tingués exactament les mateixes fases que Venus. I d'aquí, d'aquest suposat reflex, el títol del meu bloc: Reflex de Venus.

Un paraigües per l'eternitat

2010-05-10T00:18:00.003+02:00

Pensava que tenia tota l'eternitat per viure, era jove i es sentia invencible, amb tot el futur per endavant.

Plovia, però no li feia nosa.

El semàfor va canviar de color. Ja podia passar.

Al creuar el carrer li venia al cap la nova noia de la feina, aquella noia de posat tímid que li havia deixat el paraigües, el mateix que ara intentava obrir.

En el seu cap no hi havia lloc pel soroll eixordador del vehicle que s'acostava, el conductor del qual no pensava en altra cosa que a arribar a casa d'una vegada, estava cremat i emprenyat de la hipocresia de cada dia en una feina que no l'omplia, sinó que el feia sentir cada cop més diminut, més invisible a tot i tothom.

En el cap del noi, només hi havia lloc per les últimes paraules intercanviades amb la propietària del paraigües que sostenia en mà.

Recordes aquell paraigües verd?

Sí, el paraigües del teu color preferit.

Té, no et mullis. Avui plou fort.

No es van veure.

S'alça de sobte, enmig de la multitud, amunt, cap al cel, sembla voler tocar l'infinit mentre tot d'una la direcció del vent canvia i comença a davallar tot dansant cap al terra asfaltat.

Ell, jau a terra. Mirada buida.

No gaire lluny del seu cos encara calent hi rau un paraigües esberlat de color verd.

Un any, dos comiats

2010-05-03T11:14:00.001+02:00

He estat un any sense escriure ni un mot. Però ja n'hi ha prou. Ja n'hi ha prou perquè necessito escriure per sentir-me lliure, és així, escrivint, com sóc feliç.

A voltes hi ha fets que et lliguen, que et fan sentir impotent fins i tot per ser lliure d'expressar-te en allò que més estimes, que en el meu cas són els mots escrits, ja que hi ha coses que d'una manera o altra et cohibeixen, però ben mirat, arriba un moment en que cal de bell nou trencar el silenci.

D'un any ençà vaig haver de dir adéu a algú que vaig arribar a estimar com mai abans ho havia fet.

I sols fa mig any del meu últim comiat, altra cop forçós, vaig haver de dir adéu a una gran companya, un petit ésser pelut i encantador que havia estat amb mi des de la meva infància.

Es duu acomiadar-se, i més quan no ho desitges, quan no vols que acabi, però el temps t'ensenya moltes coses, sempre i quan tinguis ganes d'aprendre-les, i és que només el pas del temps t'ajuda a entendre que hi ha coses que s'han d'acceptar.

Guerrers de terracota

2009-05-10T20:26:00.011+02:00

Aquest relat està relacionat amb els GUERRERS DE TERRACOTA DE XI'AN 210 aC, per més informació podeu visitar el bloc Relats conjunts. ;)

Ris, ras, ris, ras.... ei! Aquí n’hi ha un altre! I un altre! I aquí encara més! – anava comentant exultant l’equip arqueològic que treia a la llum uns guerrers de terracota que feia segles havien estat enterrats a la regió de Xi’an a la Xina... però algú recorda qui eren? Què feien allà? Tots i cada un d’ells un rostre, una mirada, un vestit i unes armes diferents a les de l’altre, tots junts però cap igual, congelats en el temps, talment com si haguessin estat revestits de terra i posats a un forn immens per quedar per la atemporalitat rígids i encantats per sempre.

Em dic Chow, no recordo els meus cognoms, ni la meva família, gairebé he perdut tots els meus records, de fet, no sé si el meu nom real és Chow o era el d’algun company abans que se’ns castigués a romandre inerts de per vida.

Sento el crit d’un dels meus companys, ha estat esquerdat, però ells, els de carn i ossos no poden sentir-nos, ja no senten els nostres clams. Una de les dones comenta que s’ha endut un ensurt a l’esquerdar-se una de les “figures” però comenta “quina sort que estant buits per dins”... buits, tan de bo fóssim buits per dins. De fet, amb el pas del temps ho hem anat perdent gairebé tot, fins i tot l’identitat, un cop oblides qui ets, què et queda?

Maleït dia en el qual el nostre capità es va entossudir en assetjar aquell poblat, ja ho deien ja que no ens acostéssim, que els xamans el protegien perquè només hi havia dones i nens i les valuoses escultures de déus de l’antigor que ara havien quedat substituïts per nous déus que deien els nostres sacerdots que ens protegien a nosaltres i la nostra causa. Quants discursos inútils han forjat en nom dels déus. I potser si només haguéssim assetjat el poblat potser llavors no hagués passat el que va passar, potser...

En la fosca nit, acompanyats per la traïdoria de les ombres el nostre capità va donar l’ordre d’assaltar el poblat i arrasar les escultures paganes, i així vam procedir. Entrarem com feres i ens dedicarem a robar, mutilar, violar, incendiar i matar tot, tot el que es mogués davant nostre. Semblava que haguéssim perdut la nostra humanitat. Com criatures assedegades de sang entràvem a cada cabana, hi trèiem tots els individus què hi havia a l’interior i efectivament, ni un sol home hi havia allà, com a mínim cap home adult, cap dels nens passava dels vuit o nou anys.

Les dones de totes les edats que hi romanien i els nens i nenes que hi vivien van intentar defensar-se amb ungles i dents. Ens van llençar pedres, aigua bullent i algunes intentaven apedregar-nos des d’alguna de les zones més elevades del poblat, però al ser de nit, la resistència va ser ben poca. Alguns van assetjar dones grans, que podrien haver estat les seves àvies, d’altres mutilaven a talls algunes de les dones per acabar esquinçant-los el cor a tall d’espasa.

Jo vaig ser-hi, jo vaig participar-hi, jo vaig seguir les ordres i JO en vaig ser còmplice. Puc tenir perdó? Enfollit sé que la meva daga va matar criatures i dones, però quan tot va finir em vaig trobar desesperat observant l’infern del nostre entorn i com una nena mig moribunda intentava arraulir-se al costat de la seva mare morta, la nena mal vestida i plena de rascades, amb una part del cos mutilat s’arrossegava cap el que havia estat el cos d’una dona jove i forta. Se li intentava apropar com podia, però la nena també havia perdut molta sang i l’únic que va poder fer va ser allargar-li la mà per tocar part de la tela que cobria el cos mort de la seva mare. Em vaig adonar en aquell instant que una llàgrima em lliscava rostre avall... vaig recordar la meva filla que encara era viva i la vaig comparar amb el cosset d’aquella nena d’una edat similar mort i mutilat, em vaig esgarrifar, les mans em van començar a tremolar i vaig pensar què coi havia fotut. Era un monstre, érem monstres malalts que per destruir unes peces de fusta havíem tret la vida a gent totalment innocent! Estava a punt de cridar però la veu ni em sortia, em sentia incapaç d’emetre cap so, mentre sentia encara com algun dels meus companys tornava de rapinyar alguna de les cases i portava tot d’objectes que després volia revendre i com un altre d’ells comentava el gust de forçar una dona quan aquesta es rebrega sobre una taula de fusta i mentre ho comentaven reien, reien d’aquelles atrocitats!

Vaig tenir la sensació d’estar enmig d’un malson, però jo havia participat d’ell, les meves mans regalimaven sang que no era pas la meva però llavors va aparèixer ella i es va esdevenir la nostra tragèdia.

Una dona jove vestida amb pells d’animal i un bastó de fusta va emergir del no-res. Ningú l’havia vist entrar ni sortir del poblat, no sabíem quan havia aparegut, va anar caminant cap al centre del que era el poblat i dirigint-se a tots nosaltres amb els ulls plorosos i injectats de sang va proferir uns mots plens de ràbia que mai oblidaré.

- Què la injúria que heu comès a aquestes dones i criatures us persegueixi fins a la fi dels temps!

Va pegar un cop a terra amb el bastó i es va incendiar tot el seu cos. Vam pensar que estava boja, però llavors tot el foc que havíem provocat al poblat ens va encerclar i ens va començar a cremar a nosaltres també. El dolor era terrible, no el podria descriure, però al cap d’uns instants que em van semblar interminables el dolor es va acabar, però no m’adonava que en realitat, tot s’havia acabat. Ja no respirava, ja no podia parlar ni em podia moure. Era com un mort en vida. El meu cos s’havia convertit en terracota. Del meu cos ja no emergia cap alè i els nostres noms es van perdre en el temps.

Vam anar a parar a la tomba d’algú que ignoro el seu nom. Alguns pobres ànimes van aprofitar per vendre’ns com a escultures per a algun senyor de la guerra que havia mort i fer-li de seguici etern fent veure que havíem estat produïts per les seves pròpies mans, però en realitat van ser les mans d’una jove airada qui ens va convertir en el que som avui dia. Deuria ser real aquella jove? Era una dona de debò? Era una deessa? Deuria morir juntament amb tots nosaltres?

Aquesta és la nostra història i el temps ens ha convertit en uns sense-nom. L’únic que podem recordar un cop rere un altre és l’atrocitat que vam cometre. Les nostres veus, els nostres crits i històries personals les ignora tothom igual que les dones i infants d’aquell poblat. Com a mínim nosaltres preservem els nostres rostres, però d’aquell poble no vam deixar res d’empeus. Som la vergonya de la guerra. Som els actuals “Guerrers de Xi’an”.

El temps ha anat passant, però les atrocitats com la nostra s’han anat repetint i dins el meu anonimat em pregunto el perquè i si estem condemnats a no aprendre mai. De la meva història personal sols recordo la mirada de la meva filla, de fet, no sé si era la meva filla en realitat, no n’estic segur, però és una mirada que no puc oblidar, aquells ulls brillants i plens de ganes de viure, en un temps de guerra com el que vam viure em passa pel cap si algú com jo, assedegat de sang i amb una espasa en mà també va posar fi a tal vitalitat i somnis de futur. Llavors voldria plorar i exclamar, però no puc, ja no tinc llàgrimes, ja no tinc veu.

Ailbhe

2009-04-28T17:20:00.008+02:00

Hi havia una vegada una princesa èlfica que vivia en una casa feta tota de trèbols, i és que Ailbhe, que era així com es deia la petita princesa tenia el poder de convertir en trèbols tot allò que volgués. Dic petita, perquè la llegenda explica que Ailbhe era una noieta petita que no feia ni un pam d'alçada, per això es diu que li agradava sovintejar pels jardins i altres amagatalls que hi havia pel bosc. Tot i que la vida per algú que no feia més d'un pam d'alçada semblava que no hagués de ser fàcil, la petita princesa èlfica se les arreglava d'allò més bé, es diu entre altres anècdotes que s'ho va fer venir bé per convèncer tota una colla de castors perquè li féssin una presa per poder desviar part de l'aigua cap a una llacuna que utilitzava de bany, podriem dir que la mossa era eixerida com hi havia món i que d'enginy no li'n faltava pas per haver-se-les en un món on gairebé tothom la passava en escreix en alçada.

Si em remeto a dir que era una princesa èlfica evidentment podreu endevinar perquè ho dic, un cop, en Sam Shamrock va descriure-la i en va fer un dibuix en el seu famós llibre "Fades i altres misteris del bosc" on apareixia Ailbhe. No se sap del seu llinatge, qui eren els seus pares ni d'on va aparèixer, talment com si la natura l'hagués fet aparèixer per art de màgia. Tot i així, li deien princesa èlfica per unes ostentoses i punxagudes orelles que tenia la jove. Per això, el nostre cronista Sam, la va identificar com un ésser èlfic, el perquè la va intitular "princesa" ja és quelcom que desconec, potser com un sobrenom afectuós, o bé perquè veient l'astúcia de la jove la considerava princesa d'aquells dominis. Però jo crec que Sam s'equivocava, Ailbhe no li agradava només romandre per el bosc on havia conegut Sam, aquella jove menuda, li encantava moure's per tot el món, fins i tot tenia un do encara més impactant que el de convertir en trèbols tot allò que volgués, i era el d'endinsar-se en els somnis de qualsevol ésser. Ella hi entrava i sortia com li donava la gana, com ho sé? En Sam n'explica una anècdota sobre aquest fet, però no solament ell, la seva fama havia traspassat fronteres, i això que era un ésser minúscul, senzill i independent que no volia lligar-se a res.

A vegades penso si realment hauria de dir-li jove, de fet, l'edat d'Ailbhe era desconeguda per qualsevol, ni ella mateixa ho sabia, i no per coqueteig o per amagar l'edat com alguns malpensats podrien creure, simplement, Ailbhe va aparèixer un dia en aquest món i des de llavors el temps no sembla haver passat per ella, com si s'hagués quedat la seva imatge congelada davant un mirall. Jo estava convençuda que talment com havia aparegut en aquest món, un dia, sense dir res s'esvaïria i es fondria com la neu amb la calor del sol.

He dit que els seus poders es coneixen per altres anècdotes oi? Doncs en va haver-hi una de molt sonada que va revolucionar bastant el bosc... ja he dit que l'Ailbhe era més astuta que la fam i un cop més ho va demostrar.

Tot va començar... ufff, en fa ja tan de temps des d'aquella anècdota... ummm, si no recordo malament tot es va iniciar per un follet torracollons avariciós, d'aquells que volen fer fortuna ràpidament. Tothom s'havia que el Rei de les Tenebres Pudents buscava muller i qui li portés una que fos del seu grat el recompensaria amb molts tresors, clar, quina dona es voldria acostar a un paio que pudia tot el dia i que tenia la casa feta un abocador d'escombraries? Bé, potser hauria de concretar que aquest Rei concretament vivia tal com sona, i ho transcric literalment en un abocador d'escombraries gegantí, i imagineu-vos si era gegantí aquell abocador que de fet, era on s'anaven a llençar totes les brosses de la macropolis de Nova Llibertat, i ell se n'havia fet el rei i senyor d'aquell terreny, gens envejable d'altra banda, però al no tenir olfacte viure embolcallat de les mil-i-una deixalles més variades el satisfeia, ja veieu, hi ha gent per tot. Però clar, aquell reietó volia tenir una reietona al seu costat, però... com fer-la anar a aquell terreny sinó era a la força?

El Follet Malvat, que no recordo ben bé quin nom tenia... i per això queda en la meva història conegut com a Follet Malvat, s'havia fixat en la princesa Ailbhe. De fet, penso que al no haver fet ni una sola bona acció en sa vida, quin altre nom podia meréixer un follet com aquell? Doncs anem al gra, el Follet creia que una jove com Ailbhe podria ser del gust del Rei de les Tenebres Pudents, de fet, ella encara era més alta que ell, ja que el reietó no arribava ni als deu centímetres d'alçada, era petit, esquifit i amb el nas tort d'una baralla que havia tingut quan era jove, i entre que ara ja era vell i la baralla que havia tingut on va desviar-se-li a base de bé el nas, és natural que aquell reietó perde's totalment l'olfacte.

Així que, el Follet Malvat espiava dia sí dia també a Ailbhe i mentre anava rumiant com poder-la ensarronar per endur-se-la cap a les Terres de les Tenebres Pudentes allà on vivia aquell reietó tan ansiós d'adquirir esposa com qui compra llegums.

Curiosament, Ailbhe estava tan absorta en la seva nova creació de trèbols de set puntes que no s'adonava que el Follet Malvat l'espiava, hi ha que no hi havia manera que li acabés de sortir bé l'encanteri, sempre hi havia una punxa que es quedava pel camí, ara sis, ara vuit, però mai les set que ella volia... i allò la feia emprenyar més i més.

El Follet estava completament convençut de que aquella era la seva oportunitat, o ara o mai... i és així com va prosseguir.

10mil a Brussel.les

2009-01-26T00:54:00.006+01:00

Us copio un escrit de la XBS,

Benvolguts catosferics,

Des de la Xarxa de Blogs Sobiranistes us volem animar a afegir-vos a la manifestació convocada per al proper 7 de març a Brussel·les.

La manifestació, anomenada "Deu mil a Brussel·les per l'autodeterminació", té per objectiu que l’autodeterminació de Catalunya figuri en l’agenda internacional i que els partits polítics nacionals, arrossegats per la nostra força, es declarin oficialment a favor de la independència i la incloguin en el seu programa. Més encara, que es comprometin a treballar per aconseguir-ho.

Aquest és un projecte transversal i no sotmès a cap sigla política. La iniciativa està oberta a la col·laboració de qualsevol persona, associació o plataforma que tingui, també, l'objectiu de la independència de Catalunya.

Pots anar pel teu compte o pots anar amb el transport organitzat des de la plataforma. El preu del transport per persona, anada i tornada, van des de 90€ amb autobús o 265€ amb avió.

L'èxit de la iniciativa depèn de tots i cadascú de nosaltres; el boca-orella i la campanya personal, a amics, familiars, coneguts, companys de feina, veïns, etc. és la manera en que podem cooperar per tal que sigui un èxit. Evidentment, també necessitem la vostra presència a Brussel·les el proper 7 de març.

Visita el web http://deumil.cat / i apunta't!

Alguns links interessants sobre el tema:

http://es.youtube.com/10MilCat

http://www.3cat24.cat/noticia/353361/politica/Es-posa-en-marxa-la-campanya-10000-a-Brusselles-per-lautodeterminacio

http://www.cronica.cat/noticia/Deumil.cat-inicia-la-campanya-i-Cronica-ja-te-els-bitllets-per-ser-a-Brussel.les-el-7-de-marc

PD. Hi anireu? ;)

Visca el domini informàtic! :D

2009-01-23T18:20:00.006+01:00

Sí gent sí, problemes informàtics... i mira que tothom amb experiència en el blogger, sobretot alguns a qui us tinc confiança em comenten: "el blogger és més fàcil de fer servir que el bloc.cat", però... reconec que m'estic fent un embolic amb els gadgets! @_@ La mare que em va parir! xD

He estat intentant afegir un comptador de visites i altres cosetes que m'havien cridat l'atenció d'altres blocs... però l'editor de codi html em diu que no ho reconeix pas... ¬¬ té una conxorxa en contra meva!!! :)))

Res, que com dic sempre, els blocs ajuden a desfogar-se apart de compartir opinions, i idees de tot tipus! Un punt de trobada excel.lent en una societat on sembla que cada dia estiguem més perduts.

Si algú em vol donar un cop de mà, benvingut sia! ^^

Una bona oportunitat

2009-01-22T01:42:00.010+01:00

Estic veient que lo bó de disposar de dos blocs, és que el que t'oblides de dir en un ho comentes en l'altre! xD

Avui he aconseguit després d'un petita odissea entre diferents quioscs fer-me amb l'exemplar d'oferta de la biblioteca de Clàssics de la Bernat Metge: Les dones de Traquis i Antígona de Sòfocles per només 3€!!! Impressionant! L'edició és preciosa, en un costat la part en grec clàssic, a l'altra en català... fa babejar! ^^ A més a més, traduïda per alguns autors de luxe com en Carles Riba!

Si us agrada el món clàssic us la recomano al 100%! ;P I sense cobrar comissió per fer-ne publicitat! :D

També he descobert en un altre bloc, Els dies de Dèdal, que no es quedaran només aquí, es veu que les coses no deurien anar bé a nivell de vendes, i no m'estranya, la col.lecció Bernat Metge estava a uns preus pels núvols i molts cops difícil de localitzar, per això es veu que volen treure'ls-hi la pols i també en treuran en edició de butxaca i també els actualitzaran i els hi trauran tot el munt de notes extres, deixant-ne només les imprescindibles per comprendre el text. Vaja, tota una posada en marxa al dia d'avui. Per postres, en un altre bloc, en el mateix dia descobreixo que també han fet un pacte de col.laboració l'Institut Cambó (que és la propietària de la col.lecció) i Google per trobar disponible els exemplars de la col.lecció en edició digital! Si voleu podeu llegir la notícia aquí.

M'he quedat bocabadada, amb lo que m'agraden tots aquests autors! És com un regalàs poder-hi accedir d'aquesta manera i poder-ne gaudir a casa i tot! :)))

Tot i així... hi ha una cosa que no m'acaba de fer el pes, em faré pesada, però no ho suporto... la rugositat de les tapes... uix, és com allò de sentir les ungles esgarrapant una pissarra o una forquilla ratllant un plat... desagradable, molt desagradable, una col.lecció tant exquisida que utilitza tapes dures que ajuden a conservar millor el llibre però utilitzant aquella maleïda rugositat en les cobertes... ¬¬ sí, ho havia de dir, m'havia de desfogar! xD

---> Imatge extreta d'aquí.

Naixement

2009-01-19T21:22:00.009+01:00

Toc, toc...
S'esquerda fent ziga-zagues...
Un pollet treu el caparró.
La closca cruix i el pollet s'interroga...
Mamà, on sóc?
"Fill meu, benvingut al món on els somnis més meravellosos són possibles alhora que conviuen amb els pitjors malsons."

El pollet es queda astorat davant la resposta, i sa mare profereix:

"Tingués en ment el nom de Gaza, el de l'Holocaust, el dels crims proferits dins del silenci còmplice d'una humanitat que alhora es capaç de generar les piràmides de Gizeh, d'embadalir-se davant La Creació de Miquel Àngel i de bastir dins dels seus cors somnis que poden capgirar el món o que senzillament poden fer somriure un infant".

Naixement, mort... fi?
Què puc dir de mi?

De bell nou un bloc he encetat,
intentant aixecar el cap un cop més,
amb un nom vell ja gastat,
premissa de l'herència del temps.

Benvinguts al Reflex de Venus.

Imatge extreta d'aquí.